Un canvi de mirades
Dra. Carme Montserrat, catedràtica de Psicologia Social a la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona. És directora de l’Institut de Recerca Educativa i codirigeix el grup de recerca Liberi en Infància, Joventut i Comunitat. Ha treballat en el sistema de protecció a la infància i des del 2003 la seva recerca i docència està centrada en aquest àmbit.
Fa un temps des de l’equip de recerca de la Universitat de Girona vam fer una recerca encarregada per la Fundació del FCB titulada: “La joventut migrada sense referents familiars a Catalunya: canviant mirades”. Aquesta idea, la d’aconseguir un canvi en la manera de mirar que tenim les persones vers les altres, ens indica un camí a seguir necessari per assolir uns nivells de cohesió social satisfactoris per a tota la ciutadania.
Sabem que mitjançant els processos psicològics de categorització social acostumem a classificar les persones segons la semblança entre elles i aquesta categorització ens fa tenir una mirada condicionada per la seva –suposada- pertinença a un determinat grup i no en la persona individual. En aquest context, la mentoria social permet que les persones ens puguem mirar i conèixer al marge del grup al qual sembla que pertanyem. Les idees preconcebudes sobre com són els joves, com són els joves que migren, com són els joves africans que migren, poden canviar quan ens posem al costat d’una d’aquestes persones i comencem a fer un camí–sovint desconegut–amb elles. També les idees preconcebudes de com són els europeus, els blancs, els dels països rics, poden canviar quan s’inicia aquest acompanyament mutu.
Ara, després d’uns quants anys de mentoria i de caminar junts ell i jo, penso que les nostres mirades no tenen res a veure amb les de l’inici, tot i estar des d’un començament predisposat al canvi (ja sabem que la motivació acostuma a ser un motor accelerador de processos). Al llarg del temps ens hem reconegut les fortaleses, però també les febleses tant a nivell emocional com d’habilitats socials, hem discutit idees i fets, hem estat d’acord i en desacord, hem planificat i replanificat, ens hem vist en situacions cada vegada més diferents, però hem establert també rutines, ens hem ajudat; en definitiva, ens hem incorporat mútuament a les nostres vides i ambdós hem esdevingut un referent per a l’altre.
Una de les coses que més em va sobtar a l’inici de començar la relació de mentoria va ser quan ell em va dir que li havia dit a la seva mare africana que ja tenia una mare catalana, que això a ella l’havia tranquil·litzat i fet molt feliç perquè ara ja tindria qui el cuidés lluny de casa. Des d’aquell dia sempre li pregunta per nosaltres i si passem unes setmanes sense veure’ns ell no li diu per no amoïnar-la. Mireu quina manera més completa d’integrar els dos mons: amb generositat, amb confiança, amb reconeixement vers l’altra, fins i tot sense conèixer-la, posant la vida del fill, en primer lloc, i mostrant una gran empatia vers ell. Això contrasta amb la mirada que sovint es té d’aquests joves i les seves famílies: que els abandonen, que ells venen a aprofitar-se de nosaltres, a delinquir, i un llarg etcètera. Canviar la mirada vol dir conèixer-nos i reconèixer-nos i la mentoria sens dubte ho facilita.