Quan la precarietat és norma: sostenir el sistema des del desgast

Diguem-li Xènia.
Perquè en aquest sector, els noms canvien, però la història es repeteix.

Xènia no és un nom. És una condició compartida. No és un cas aïllat ni una excepció: és un patró estructural que travessa el sector de l’acció social.

La Xènia surt de la feina preocupada. Gestiona vulnerabilitats alienes i pròpies. Encadena jornades, sosté situacions límit, i tot i així, a final de mes, els números no surten. Busca una altra feina per arribar-hi. Cuida els altres, però no té temps —ni energia— per cuidar la seva família, la seva xarxa ni a ella mateixa. Podria semblar un cas anecdòtic, però no ho és.

Segons l’Informe de l’Estat de l’Educació Social a Catalunya (2023), una part significativa de les professionals necessita més d’una feina per garantir una mínima estabilitat econòmica. Aquesta dada evidencia que la precarietat laboral no és puntual, sinó estructural dins del sector (Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya, 2023). No estem davant d’excepcions, però sí d’una forma d’organització del treball que desplaça el cost del sosteniment del sistema cap a les treballadores.

La precarietat, però, no és només econòmica; és també psicosocial. Treballar en contextos de vulnerabilitat implica una exposició continuada a situacions de patiment, urgència i complexitat creixent. L’augment de la vulnerabilitat social en els darrers anys ha incrementat la pressió sobre els serveis sense que això s’hagi acompanyat d’un augment proporcional dels recursos ni de millores en les condicions laborals. El resultat és un desgast emocional sostingut, frustració i, en molts casos, esgotament professional.

Qui cuida a qui cuida? En aquest context, el suport sovint recau en equips igualment tensionats. L’autocura esdevé un privilegi i no una condició garantida. Tancar torn no significa desconnectar: les situacions viscudes persisteixen, es processen fora d’hores i es carreguen al cos.

És cert que el sistema es sosté. Però a quin preu? Si no cau, és gràcies a la implicació de les professionals. En nom de la vocació, s’assumeixen càrregues que excedeixen el marc laboral, es flexibilitzen límits i es normalitzen condicions que, en altres sectors, serien inacceptables. Aquesta apel·lació constant a la vocació actua com un mecanisme de legitimació de la precarietat.

Les dades també mostren una realitat estructural de gènere: aproximadament el 79,39 % de les professionals del sector són dones (Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya, 2023). Aquesta feminització no és neutra, ja que s’inscriu en una lògica històrica de desvalorització dels treballs de cures, sovint invisibilitzats i infrapagats.

Mentrestant, el conflicte laboral al sector no s’atura. A Barcelona, les treballadores dels serveis socials han protagonitzat mobilitzacions i vagues denunciant la sobrecàrrega, la degradació de les condicions laborals i la manca de recursos (3Cat, 2026). Tot i així, el sector ha mantingut de manera sostinguda l’atenció: els serveis rarament s’interrompen, fins i tot en contextos de protesta o crisi. A diferència d’altres àmbits —com la sanitat, l’educació o equipaments públics—, l’activitat no s’atura o només ho fa parcialment. Fins i tot durant la pandèmia, l’atenció es va continuar prestant —amb adaptacions i limitacions— sense una interrupció generalitzada, fet que evidencia fins a quin punt el sistema descansa sobre aquesta disponibilitat permanent.

Aquesta situació posa en evidència una contradicció significativa: mentre en alguns serveis públics el salari base pot situar-se al voltant dels 2.000 €, en el tercer sector —regit pel conveni d’acció social— moltes professionals es troben molt per sota d’aquest llindar, sense equiparació ni reconeixement. Aquesta desigualtat també s’explica per les dificultats estructurals de les entitats socials per sostenir-se econòmicament i, alhora, cuidar les seves treballadores. Sovint es veuen obligades a assumir serveis finançats per sota del seu cost real, en un marc en què el finançament públic i el reconeixement institucional no permeten garantir millores salarials sostingudes.

En aquest context, és imprescindible abordar una qüestió clau: el finançament de les entitats socials. No es poden garantir equips estables ni una atenció de qualitat si aquestes organitzacions treballen amb inseguretat econòmica. Cal un finançament públic més just, suficient i estable, especialment en els serveis socials prestats mitjançant concerts, convenis o altres fórmules de col·laboració continuada. La dependència de subvencions anuals o incertes dificulta la planificació, debilita les condicions laborals i afecta la qualitat de l’atenció. La provisionalitat no pot regir un àmbit que necessita temps, continuïtat i vincle.

La desigualtat és interna al propi sistema. Alhora, les organitzacions sindicals fa anys que denuncien el bloqueig del conveni del sector. Després de més de sis anys de negociacions, les millores no han permès recuperar el poder adquisitiu ni garantir condicions laborals dignes, perpetuant una precarietat cronificada (UGT, 2025).

Per tant, mentre les millores no arriben, el desgast s’acumula.

Cal tenir en compte que les conseqüències d’aquest model no afecten només les professionals. La rotació constant, la fragilitat dels equips i els vincles trencats tenen un impacte directe en les persones ateses i en les mateixes entitats socials, que veuen compromesa la seva capacitat de sostenir equips estables i projectes a llarg termini. Així, la precarietat laboral es tradueix també en precarietat en la intervenció social.

Això no és casual. És el resultat de decisions polítiques sostingudes en el temps. No es tracta només d’una manca de recursos, sinó d’una qüestió de prioritats. El que es regula, el que es finança i el que es paga defineix què es considera essencial. I avui, el treball socioeducatiu continua sense ocupar aquest lloc.

La precarietat, en aquest context, esdevé una forma de violència institucional: una violència que es manifesta en el desgast, en la inestabilitat i en la dificultat de sostenir allò que, precisament, es demana sostenir.

Les professionals de l’acció social estan sostenint una crisi estructural amb el seu propi benestar emocional. Però aquest sosteniment té límits.

Fins quan es continuarà sostenint aquest sistema a costa de la precarització de qui el fa possible? Quina societat estem construint si les persones que sostenen el benestar col·lectiu viuen en condicions d’inestabilitat i desgast?

L’Equip tècnic de Punt de Referència