Acollir jovent m’ha aportat una comprensió més profunda i més àmplia de la vida humana: entendre les persones

Isidre Carbonell és un dels voluntaris fundadors de Punt de Referència i quasi 30 anys que està vinculat a la missió de l’entitat: acompanyar jovent sense xarxa de suport en l’emancipació per tal de crear una societat més justa i equitativa. En aquesta entrevista parlem dels primers vincles que va tenir amb Punt de Referència, de les dificultats i dels reptes del jovent tutelat i extutelat, i de la importància de les figures referents per a les persones. 

Com et vincules amb Punt de Referència?

Fa 30 anys, estava de vacances durant la setmana de Pasqua i vaig sentir a la ràdio que el periodista Antoni Bassas estava entrevistant una noia extutelada. En la conversa, ella explicava la seva vivència i la dels seus companys, i va recalcar la necessitat que aquest jovent tingués un adult que fos un referent per a ells a l’hora d’afrontar la vida.

Aquesta idea em va semblar totalment encertada. Per això, vaig apuntar el número que la jove va deixar a en Bassas. Al cap d’una setmana la vaig trucar, ens vam veure, i en aquell moment li vaig dir que no podia oferir-li un suport continuat, però que puntualment podia comptar amb mi. Aquestes trobades es basaven a donar-li la meva opinió en qüestions que ella em demanava.

Com recordes l’etapa d’engegada?

Recordo les ganes que vam posar els pocs que hi érem en aquell moment per tirar endavant el projecte. Hi havia una convocatòria de La Caixa que el termini acabava en dos dies, i la directora d’aquell moment es va quedar fins a les tantes fent papers per poder presentar-nos. Sobretot, recordo les ganes, i la resta va anar sorgint.

Quina és la situació en què es troba el jovent actualment? Hi ha molts canvis respecte a quan va començar Punt de Referència?

Quan vam començar, no hi havia un nombre significatiu de joves migrants tutelats o extutelats. Per tant, la majoria de jovent tutelat que hi havia era per desemparament de la família autòctona: els pares no eren uns referents vàlids com a adults o no els cuidaven, i així doncs els tutelaven. Actualment, també hi són, però s’hi afegeixen els joves que arriben sols al territori espanyol i que aquí no tenen família, i per tant també els tutelen.

Ara estan barrejats i hi ha un percentatge més elevat dels que han migrat i, de l’edat de l’adolescència en amunt. En aquest sentit, la problemàtica dels dos perfils joves és diferent i són casos que s’han de tractar de manera diferenciada.

Quines són les principals diferències?

A primera vista pot semblar molt més complicat el tracte amb el jovent migrant, però, a vegades, els tutelats que han nascut aquí tenen unes dificultats que són invisibles i unes ferides emocionals que tenen en dins. Hi ha un llibre d’una jove d’origen rus, que va ser adoptada per una dona a Madrid, que explica la seva història: com la seva mare biològica la va deixar abandonada en un orfenat de Rússia, i que, encara que ella sàpiga racionalment que la seva mare adoptiva l’estima, ella viu sempre amb aquesta por i inseguretat que ve de l’abandonament inicial. 

 

La vida demostra que, des del primer moment, necessitem aquest vincle amb algú més gran. Necessitem socialitzar, tenim un cervell emocional, i quan no tenim això, anem coixos.

 

Per què, des de l’inici, reivindiqueu la importància de la mentoria social com a eina d’acompanyament?

El que vam tenir clar des del principi era la necessitat que el jovent tingués un referent, una figura on emmirallar-se. La vida demostra que, des del primer moment, necessitem aquest vincle amb algú més gran: des que naixem perquè ens alimentin, després per caminar, etc. Necessitem socialitzar, tenim un cervell emocional, i quan no tenim això, anem coixos.

La mentoria social podria haver tingut un altre nom. El que era important, i continua sent-ho, és cobrir aquesta necessitat de tenir un referent. Aquesta figura ajuda a anar superant les dificultats de la vida. No és tant perquè hi hagi una fórmula màgica, com pel fet de tenir algú que hi és, algú que està incondicionalment al teu costat. El sol fet de parlar és una ajuda. El que és important és la persona i no l’etiqueta que pot tenir: sigui mestre, tiet o una altra figura, el que importa és el que aporta al jove.

 

Creus que els drets del jovent tutelat i extutelat han millorat des que es va fundar l’entitat fins avui?

En l’àmbit nominal diria que sí, però en l’àmbit emocional tinc dubtes. Amb “nominal” em refereixo al fet que se’n parla més i s’ha visibilitzat més la causa. Abans, estomacar un nen no es veia com en l’actualitat.

Em preocupa la distància que hi ha entre els responsables que prenen les decisions i la vida real d’aquests menors.

 

En l’àmbit social es coneix més aquesta problemàtica… Però quin paper creus que juguen les administracions?

El que em preocupa del paper de les administracions és la distància que hi ha entre els responsables que prenen les decisions i la vida real d’aquests  adolescents. Sovint, la persona que decideix internar un menor en un centre no l’ha vist mai. Primer cal que aquests dirigents es facin una idea de com és la realitat per després poder decidir. No soc gaire optimista, perquè cada vegada veig que hi ha més aquesta distància.

 

Per què creus que s’incrementa aquesta distància?

No sé el “per què” en majúscules, però el “per què” en minúscules té a veure amb el nivell de vida que estem creant, cada vegada més capitalista, on escatimem en costos i també en esforç. Prendre decisions ràpides significa implicar menys persones en el procés. Derivar sense conèixer la persona també té a veure amb aquest model de societat que estem creant.

 

Al llarg dels anys has acompanyat el jovent de diferents maneres. Una d’elles ha estat obrir la teva llar per conviure i oferir un espai segur. Què li diries a algú que s’està plantejant acollir?

Els diria que ho facin, perquè és una bona manera de conèixer i d’obrir la ment. Sempre amb formació prèvia, coneixement del tema i acompanyament tècnic. Aquest jovent té moltes ferides i, a vegades, poden fer una cosa que no entendràs. Potser penses que has fet alguna cosa malament, o que està enfadat amb tu, i no és res d’això, sinó que és fruit de la seva biografia. Per tant, hem de tenir la paciència per ajudar-los.

 

Què t’ha aportat acollir?

Una comprensió més profunda i més àmplia de la vida humana: entendre les persones. Experimentar connexions profundes que m’han enriquit molt. M’ha aportat no ser simplista a l’hora de mirar les persones.

Què creus que necessita el jovent per poder construir el seu futur?

Tenir les necessitats bàsiques cobertes, com ara un lloc on viure. Un referent que els motivi i ajudi a veure què són capaços d’aconseguir les coses. El jovent necessita algú que confiï en ell. També, una xarxa de relacions socials que els faci sentir part d’un tot. En l’actualitat, els joves tendeixen a tenir unes relacions entre ells absolutament superficials i de caràcter festiu, i necessiten vincles de més qualitat i profunditat.

 

Els reptes del jovent tutelat en l’emancipació són els mateixos que els de qualsevol jove, però amb més dificultats i menys oportunitats. Tot és més complicat.

 

Quins creus que són els principals reptes i/o dificultats que afronta el jovent extutelat en l’emancipació?

Els mateixos que qualsevol jove, però amb més dificultats i menys oportunitats. Tot és més complicat. El jovent extutelat arrossega angoixes, pors i ressentiments profunds. La situació econòmica d’un jove no tutelat també és complicada: no es poden independitzar, però acostumen a tenir més xarxa i suport del seu entorn.

Quina lliçó destacaries de tots aquests anys vinculat a Punt de Referència?

Em quedo amb la motivació de les persones que treballen a l’entitat, tant les educadores dels pisos com les de mentoria. Aquesta motivació la saben transmetre molt bé a les formacions. D’altra banda, a la meva vida professional he fet d’educador, i tot el que anava aprenent a Punt de Referència em complementava i m’enriquia: analitzant el jovent, parlant amb famílies, amb els equips educadors…

Personalment, què t’emportes d’aquesta trajectòria com a voluntari?

Col·laborar i contribuir en un projecte que val la pena. Ajudar a buscar llum en situacions complicades.

Què t’agradaria dir per tancar l’entrevista?

Tots podem ser importants per a tothom. Per tant, es tracta de trobar les persones i els espais on cadascú pugui aportar. Hi ha molta feina a fer. La vida és complicada i, alhora, preciosa i apassionant. Tot el que aporti perquè les persones puguin veure això val la pena.