Que les fronteres no siguin murs

 

 

Pere Vilaseca

Mestre jubilat, continua fent formacions i acompanyant a equips docents a caminar cap a una avaluació cada vegada més formativa i inclusiva. Col·labora amb Rosa Sensat en el grup de treball AxA. És Membre de Mataró Acull i d’Obrim Fronteres. Junt amb la Lourdes són pares d’una filla i dos fills i avis de set nets.

 

 

 

 

 

Construir comunitat 

Quan vam decidir obrir les portes de casa a un jove sense papers, no sabíem exactament què ens esperava. Però intuíem una cosa essencial: que l’acollida no és només un acte de solidaritat, sinó una manera de viure d’acord amb la nostra condició més profunda: la d’éssers humans connectats. 

En un món ferit per la desconnexió, l’individualisme i la por de l’altre, acollir és un acte de resistència humana. No és un acte de caritat. És un acte de comunitat, de reconeixement mutu. No es tracta de “donar”, sinó de compartir, d’estar disponibles, de construir un vincle amb algú que, tot i venir de lluny, forma part de la nostra mateixa humanitat. 

Les identitats sovint sembla que es redueixen a documents, permisos i situacions legals. Cap paper pot resumir la complexitat, la dignitat i la força d’una persona. Abans que ciutadans, som humans. Abans que estrangers o nacionals, tots som vulnerables, capaços d’estimar, de patir, de crear vincles… 

Obrir la porta no és cap gest heroic sinó un retorn a allò que som de veritat: éssers capaços de reconèixer-se en l’altre, d’estendre una mà, de construir relacions que trenquin murs i desconfiances. Aquest gest és en realitat una afirmació radical: la vida, en essència, depèn de la capacitat d’estimar i ser estimada, de compartir i ser acollida. 

L’entorn també es transforma 

En el nostre cas, hem tingut el privilegi d’acollir dos joves en moments diferents. Ambdós venien d’històries marcades per la incertesa o fins i tot la por, l’exclusió… però alhora amb una fortalesa impressionant. Ens han ensenyat a mirar el món des d’una altra perspectiva, a fer lloc a l’altre en el nostre dia a dia, i sobretot a ampliar el sentit de què vol dir “família”. 

Segurament, el més ric d’aquesta experiència ha estat veure com la nostra pròpia família s’hi ha sumat amb naturalitat: els nostres fills, els nets i altres persones del nostre entorn… Tots han pogut conèixer i conviure amb persones que, sovint, són invisibles. I això ha sembrat preguntes, compromís i empatia. 

Ens agrada pensar que aquesta convivència ha contribuït a trencar estereotips, a posar rostre i nom allà on només hi havia etiquetes o prejudicis. I que, en el fons, estem ajudant a construir una societat més oberta, menys poruga i més humana. 

Junts hem descobert que acollir no és només donar també és rebre: històries, sabers, lluites, sensibilitats, cultura, i sobretot, esperança. 

L’acollida no es fa sola: el paper clau de Punt de Referència

Obrir casa nostra a un jove ha estat una decisió que hem pres com a família, però no ho hem fet sols. En ambdós casos, hem comptat amb l’acompanyament i el suport continuat de Punt de Referència, una entitat que treballa en la transició a la vida adulta de joves tutelats perquè tinguin una xarxa afectiva i social quan més ho necessiten. 

Punt de Referència no només ens ha facilitat tot el que és pràctic (tràmits, informació, orientació…), sinó que ha estat al nostre costat en el més important: cuidar el vincle, escoltar-nos, ajudar-nos a gestionar dubtes, emocions, límits. Sense ells, aquesta experiència no hauria estat igual de profunda, ni tan transformadora. 

Acollir no vol dir improvisar. Vol dir fer-se disponibles amb sentit i amb suport. I això és precisament el que ofereix Punt de Referència: una xarxa on l’acollida és segura, acompanyada i pensada per créixer plegats, tant la persona acollida com per la família que acull.

Una invitació a acollir i a perdre la por 

Per acabar, ens agradaria animar a altres famílies o persones que viuen soles a fer aquest pas. 

Sabem que no tothom es pot permetre acollir algú a casa seva. Però molta més gent del que imaginem sí que podria fer-ho, si sabés que no ho ha de fer sola i si comprengués la riquesa que pot significar. No cal ser especial, només tenir espai, encara que sigui poc, molta obertura i ganes de compartir vida i una mica de temps amb algú. 

Vivim en un món on les fronteres s’han tornat murs. Això no obstant, cada gest d’acollida és una escletxa de llum, una manera de dir: aquí hi ha lloc per tu. 

Per això, si alguna vegada t’has plantejat obrir la porta a algú que arriba a la nostra terra sense xarxa ni suport, t’animem a fer el pas. Informa’t. Parla amb Punt de Referència.  I sobretot, confia: perquè acollir no només transforma la vida de qui arriba també et transforma a tu.