maig 2, 2023 - Punt de Referencia

Parlem amb Clara Jorge Blanco, educadora del projecte ‘Trajecte’

Per Marta Bach

Amb quina paraula definiries el projecte ‘Trajecte’?

Acompanyar

Com explicaries el que treballeu a algú que no el coneix?

‘Trajecte’ va néixer inicialment per donar resposta a necessitats dels i les joves que havien format part d’algun projecte de l’entitat i que, un temps després, han tornat a contactar per demanar suport a alguna necessitat concreta, com pot ser la recerca d’habitatge, de feina, tràmits administratius, etc.

En el seu inici estava pensat per donar continuïtat als processos iniciats amb el jovent, però ara s’ha consolidat com a projecte que ofereix acompanyaments més llargs i integrals, més enllà del pas que els i les joves fan a Punt de Referència i que finalitza als 21 anys. Entenem que estem acompanyant en el procés a l’emancipació i aquest no es dona d’un dia per un altre!

Quant jovent forma part de ‘Trajecte’ en l’actualitat?

Cada any, atenem de mitjana uns 30 joves. De manera simultània donem suport a 15 nois i noies. Els processos són diversos: hi ha acompanyaments més puntuals (de 2-3 mesos) i, altres, amb un acompanyament de llarg termini.

Aquest jovent té la particularitat d’haver de fer una emancipació precoç i urgent, i alhora, tenen un bagatge vital complex, què els ofereix ‘Trajecte’ per poder tirar endavant?

Per una banda, donem resposta a temes més pràctics: suport d’habitatge, procés d’orientació formativa, documental. Però, per altra banda, i potser la part més important, està vinculada al procés emocional: és molt important que sentin que tenen a l’equip de Punt de Referència amb qui sempre poden comptar. Unes persones amb qui poder parlar quan ho necessiten, quan tenen dubtes… Com en qualsevol procés de canvi, sempre hi ha incerteses, pors… i sentir-se acompanyats i acompanyades els permet afrontar-lo amb més seguretat i menys angoixa.

Totes les entitats que treballem amb jovent tutelat i extutelat hauríem d’oferir un acompanyament de llarga durada?

Hi ha recursos d’habitatge per joves extutelats, però no tots i totes poden accedir-hi i, els que sí, tenen una durada determinada. A Punt de Referència, des del projecte ‘Trajecte’ volem donar resposta al jovent que encara està en procés d’emancipació i no compta amb cap referent educatiu. Es tracta que puguin arribar a una vida autònoma amb igualtat d’oportunitats que els joves que han pogut tenir el suport de referents adults i amb els recursos materials garantits. Per això, caldria que el màxim d’entitats que ofereixen recursos i acompanyament siguin de llarg durada perquè així el jovent extutelat o en situació de vulnerabilitat tindrà més oportunitats.

‘Trajecte’ participa en el projecte IMEX que està creant la figura del Referent d’Emancipació. Què aportarà al projecte aquesta col·laboració?

El tipus d’acompanyament i suport que oferim al jovent des de Punt de Referència ha servit de model per la creació de la figura del Referent d’Emancipació que s’està promovent des de FEPA, integrat dins del projecte IMEX i que compta amb el suport dels Fons Next Generation. Hem decidit sumar-nos-hi perquè aquesta participació ha permès que es pugui invertir temps, recursos i dedicació a validar i promoure la nova figura del Referent d’Emancipació, un perfil molt necessari per al jovent en situació de vulnerabilitat o extutelat que està realitzant un procés d’emancipació. El treball de construcció d’aquest nou model es fa en l’àmbit estatal i, quan finalitzi, s’haurà definit un procés d’acompanyament de llarga durada que treballa en pro de la desinstitucionalització del jovent.

En quins obstacles t’has d’afrontar en el teu dia a dia laboral?

La barrera que destacaria és compartida i té a veure amb el sistema, és més estructural: la situació de vulnerabilitat dels i les joves no és una condició pròpia de la persona, sinó el resultat d’unes polítiques i d’una part de la societat que, en realitat, les vulnerabilitza. I tot plegat, fa que tinguin més dificultats per poder accedir a un habitatge, tenir una feina o obtenir el permís de residència. I, en definitiva, viure en igualtat de condicions i oportunitats que una persona que no ha fet un procés migratori o que no sigui racialitzada. Val a dir que no tots els joves de Punt de Referència són migrants, però si que han passat pel sistema de protecció, però en el cas específic de ‘Trajecte’, actualment, tots i totes han viscut un procés migratori.

El compromís és una de les eines educatives que utilitzeu, oi?

Sí. Sempre cal un compromís i que el/la jove formi part de la construcció del pla de treball i els objectius que vol assolir sense perdre mai de vista les seves demandes, desitjos i interessos.

Així, es podria dir que ‘Trajecte’ ha nascut de l’observació i de posar el i la jove al centre?

Sempre és millor que tots els processos de canvi d’etapa es puguin fer en companyia. Quan la xarxa de suport i la comunitat no pot donar resposta a això, les administracions públiques han de ser les responsables perquè aquest procés es doni amb seguretat. Ara està molt present l’ús del terme “salut mental”, que és un concepte més clínic, però, sigui com sigui, s’ha de posar el focus en els processos emocionals, i contribuir que aquests canvis no es facin en soledat. Nosaltres treballem des del vincle, des de sentir-se acompanyat. És una part molt i molt important, no només és el suport a la recerca de feina o a fer un tràmit educatiu, sinó un “estic amb tu fent aquest procés”.

Fa 4 anys que treballes amb el col·lectiu de joves extutelats, quines diferències veus respecte al passat. En què ha canviat la seva realitat? Per bé o per pitjor?

Hi ha hagut una millora documental arran de la modificació del Reglament d’Estrangeria que els ha facilitat l’obtenció del permís de residència. Això ha aplanat el camí, però queda molt per fer, perquè la Llei també té mancances. De fet, que hi hagi una Llei específica que diferencia l’accés a drets entre les persones que han nascut en un territori i tenen la nacionalitat i les persones migrants, genera una desigualtat estructural.

Arran d’una gran arribada de joves migrants al territori (entre els anys 2017 i 2018) es van generar situacions de racisme i rebuig que han generat discursos d’odi i ha estat necessari crear un “contradiscurs” i generar un debat en l’espai públic. Però, també cal tenir present que s’han donat certes resistències i han augmentat les polítiques d’extrema dreta a les quals hem d’estar molt atentes per donar una resposta contundent.

Què t’ha aportat personalment aquesta feina?

Sobretot molt d’aprenentatge. Tant professionalment com personalment, aprendre a acompanyar en situacions molt complexes i saber identificar quines són les coses importants quan es treballa amb persones. I també m’ha ofert aprenentatge de com funciona el sistema, que cal continuar reivindicant canvis socials i polítics, a més de saber els punts on fer més incidència perquè hi hagi una autèntica transformació que promogui més justícia social.

Si haguessis de quedar-te amb un record o explicar una anècdota d’aquests anys…

Podria explicar-ne moltes, algunes més difícils, per tot el que s’ha exposat abans, i altres molt boniques. Ara, recordo un dia que vam organitzar una excursió amb el jovent del projecte al Poble espanyol i, abans d’accedir-hi, vam fer un àpat totes assegudes a terra, amb menjars compartits. Va ser un moment molt i molt bonic, i em quedo amb aquest.

Trajecte és un projecte que participa del programa IMEX, Itineraris d’emancipació d’Èxit, liderat per FEPA i finançat pels Fons Europeus Next Generation.

L’Issiaga i la Leticia expliquen rient que mai de la vida s’haguessin conegut. Que era del tot impossible que els seus camins es creuessin. Aquesta és la màgia del projecte Referents. Dues persones que mai coincidirien de manera natural acaben establint un vincle de confiança, una relació única, que es cou a foc lent, amb temps i dedicació. Són una de les parelles del projecte Referents.

En només 5 mesos que fa que es coneixen, l’Issiaga ha visitat més museus que qualsevol jove de la seva edat i, probablement, que molts de nosaltres. “Hem anat al Museu de la Música, al Museu Picasso, al del Disseny i a l’Etnològic i de Cultures del Món (MUEC). Ah… i també al Museu Torre Balldovina a Santa Coloma de Gramenet. La Leticia és una gran cercadora de museus”, explica rient. “Ella m’ho proposa i decidim junts”.

També han caminat. Molt. Quilòmetres i quilòmetres per Barcelona i pel Parc fluvial de Santa Coloma de Gramenet. Estones de compartir. “Caminant es coneix molt la gent i aprofitem per parlar”, diu la Leticia. “Al principi jo vaig pensar: ja veurem què tal funciona… Però ara tot és fàcil. Ens hem explicat moltes vivències, de bones i de dolentes. I hem connectat”.

L’energia transformadora de la mentoria social

La Leticia comenta que, després de l’esclat de la Guerra d’Ucraïna, va pensar a fer un voluntariat. Tot apuntava que acabaria acompanyant persones refugiades d’aquest país. Però buscant va trobar el web de Punt de Referència i li va semblar una proposta interessant. “Haig de reconèixer –argumenta– que no havia sentit a parlar mai de la mentoria social. Però, com que tinc fills joves, he viscut i he estat acompanyant-los en el pas de l’adolescència a la joventut i t’adones del paper que pots fer”. Va preguntar a persones del sector si Punt de Referència era una entitat seriosa: “I tothom em va donar molt bones referències –explica–. I realment és així perquè sou grans professionals. Feu una gran feina, però, a més de manera molt professional”.

La força del somriure

Junts reviuen el primer dia que es van conèixer. “Vaig venir al local de Punt de Referència, perquè la Marina, l’educadora del projecte Referents, em va trucar per conèixer la meva mentora”, recorda l’Issiaga. “Ens van deixar sols a una sala. Per a mi era important la manera en com comunicar-me amb la gent i sempre crec que amb el somriure em va molt bé. La vaig conèixer i vaig pensar que era bona persona i podia seguir amb ella. També és veritat que em venien moltes coses al cap: què faré amb ella?”. Per la seva banda, la Leticia, ho va viure “il·lusionada, però també amb una incertesa de com anirà tot. Jo no sé què puc aportar, vaig pensar. Si sabré què fer… Vaig trucar a la Marina per explicar-li”.

La figura de la Marina Montoya és la tercera peça d’aquest trencaclosques afectiu, el tercer vèrtex del triangle que permet que la mentoria social pugui funcionar. Un triangle dibuixat entre la persona mentora, el jovent i la persona de l’equip educatiu. La Marina fa de frontissa entre inquietuds i necessitats de l’Issiaga i també les de la Leticia. “La relació establerta entre ells dos és la mostra que el vincle, la confiança i el fet de reconèixer a l’altre té un gran poder per transformar realitats. L’afectivitat, el reconeixement i la confiança són eines contundents d’empoderament en el camí cap a l’emancipació de tots els nois i noies”, explica la Marina.

Després de més 150 dies fent costat a l’Issiaga, la Leticia recomanaria al 100% viure l’experiència: “Val molt la pena. És gratificant i, alhora, t’enriqueix com a persona. Aprens a mirar amb altres ulls i a entendre els processos migratoris, apropant-te a altres realitats. I també haig de reconèixer que és molt intens emocionalment. Molt més del que pensava”.

Una vida de superació

Segons dades de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, a Catalunya hi ha més de 7.700 infants i joves tutelats. El somni que suposa fer els 18 anys i ser major d’edat, per a ells i elles, suposa haver de deixar de comptar amb aquest suport i afrontar l’emancipació de manera sobtada i, moltes vegades, sense poder tenir la família a prop, sobretot, per a joves migrats com l’Issiaga.

Ell tenia una xarxa social dèbil i gens de coneixement de l’entorn quan va arribar aquí fa dos anys, quan en tenia 17, des del seu país d’origen, Guinea Francesa. Les trajectòries i orígens dels joves que migren sols són diverses i complexes. La de l’Issiaga és una història de superació que es desencadena arran de la mort de la seva mare. “Abans estudiava, però ara estic treballant. Quan pugui, el meu objectiu és treure’m un Cicle de Grau Superior. La Leticia m’anima a continuar treballant i a estudiar”, diu sense perdre el seu etern somriure.

“La vida de l’Issiaga ha estat molt complicada si la comparo amb la dels meus fills –reflexiona la Leticia– que tenen comoditats i tot és més fàcil per a ells. Això m’ha fet pensar que, de vegades, no valorem gens el que tenim. La sort és que veig que, davant d’una situació difícil, l’Issiaga sap tirar endavant. És valent, si no ho fos, no estaria aquí. És una persona forta, amb ganes d’aprendre i amb les prioritats clares, perquè ell em pregunta, però té sempre té les prioritats clares”.

L’Issiaga escolta atent sense perdre el seu somriure. “He començat a canviar i continuaré fent-t’ho. Vull viure aquí perquè és aquí on estudiaré”. I ho té claríssim: “Sortiré només del país per fer turisme i conèixer llocs nous com el dia que vaig passejar pel Parc de les Aigües amb la Leticia i vaig veure els límits de Barcelona, el mar i el color verd del bosc. Em va encantar!”.

“Trajecte ofereix acompanyaments més llargs i integrals”

Trajecte és un projecte que participa del programa IMEX, Itineraris d’emancipació d’Èxit, liderat per FEPA i finançat pels Fons Europeus Next Generation.

Històries de mentoria: coneix l’Issiaga i la Leticia

Ajuda’ns a acompanyar les vides del jovent sense xarxa de suport.