“Em van dir que podia tenir una vida com la d’una família, amb algú al costat per tirar endavant”

• Famílies arreu del territori aposten per acollides integrals de joves que migren sols per acompanyar el seu projecte d’emancipació.

• El Projecte Acull de Punt de Referència, nascut l’any 2002, confirma que en un 70% dels processos el vincle es manté encara avui.

Sara Montesinos
Fotografies: Berta Roig

“En Moha porta molta pau a casa”, diu la Lali mentre deixa uns gots d’aigua a taula. Ell riu i es tapa la cara amb les mans, entre vergonyes i un somriure. Fa ja prop de dos mesos que comparteixen pis a Sants i la complicitat es respira en les mirades.

La Lali té 64 anys i ha viscut sempre a Barcelona, fa uns tres anys, a la cooperativa de consum del barri va conèixer una família que havia acollit un jove a casa. La conversa la va dur a reflexionar-hi, ella tenia lloc a casa, els seus quatre fills ja havien marxat i sempre havia estat acostumada a conviure amb moltes persones. Així, va decidir informar-se a Punt de Referència i, després de fer la formació com a futura acollidora, va rebre en Prasana a casa, un jove de Sri Lanka amb qui van compartir llar durant un temps. Ara, tres anys després, a casa hi viuen, a banda d’en Mohamed i la Lali, dos joves més en procés d’emancipació. “El dubte més gran que tenia era si sabria fer-ho bé” diu la Lali, “és important entendre que no sóc la seva mare, i volia fer-ho bé. Ara, el més positiu és aprendre cada dia a fer-ho millor perquè ell estigui bé sense ofegar-lo”. En Mohamed, que continua rient, ens explica que en sortir del centre li van proposar conèixer el Projecte Acull, vivint amb la Lali podria tenir algú que l’acompanyés, estar més tranquil i dedicar més temps a formar-se. “Faig moltes classes i entreno a futbol, tinc un objectiu marcat i estant amb la Lali tot és més senzill”.

Cinc anys després de la constitució de l’associació Punt de Referència l’any 1997, el 2002 s’inicia el Projecte Acull amb la intenció de seguir acompanyant joves de l’entitat d’entre 18 i 21 anys però amb l’especificitat de fer-ho amb joves migrats sense referents adults al territori. “Aquests joves pateixen un grau més en el factor de la vulnerabilitat i aquest projecte es pensa per ells”, explica la Bàrbara Bort, educadora del Projecte Acull.

En aquests divuit anys, una cinquantena de famílies i nuclis de convivènicia han participat del Projecte Acull acollint joves a casa, algunes d’elles, repetint el procés amb diverses persones. Segons les dades de Punt de Referència, més d’un 70% dels vincles han perdurat durant el temps, fins a dia d’avui. La majoria d’acollides es donen a Barcelona o l’àrea metropolitana, els principals punts d’acció de l’entitat. A nivell de gènere, degut principalment al biaix dels mateixos processos migratoris, una de cada quatre persones acollides és una noia. Actualment, aquest primer trimestre de 2021, hi ha dues acollides actives i dues acordades a punt de començar.

Les primeres formacions van començar a finals de 2002, i el març de 2003 va arribar en Jordi a casa de la Mercè i en Pep, ja fa 18 anys. El jove georgià, que va arribar als 15 anys i va viure fins als 18 entre centres de menors i pisos tutelats, va arribar a Mataró mesos després d’una campanya de sensibilització amb famílies que va animar en Pep i la Mercè a acollir. Recorden, però, que no era un projecte només d’ells dos, “tenim dues filles, que en aquell moment també rondaven els 18 anys, tot plegat havia de ser una decisió dels quatre, els hi vam explicar i els va fer molta il·lusió”. Així es va ampliar aquesta família mataronina que a dia d’avui ha crescut més encara amb nétes que entre elles són cosines.

“L’objectiu principal del Projecte Acull aportar al jovent participant un entorn de caliu i seguretat on, a través del vincle afectiu, poder entrenar les habilitats per l’emancipació i, alhora, ampliar el capital social del jovent”, diu la Bàrbara, “és per això que l’acord són 9 mesos d’acollida, prorrogables fins a una segona estada”. En el dia dels acolliments el jovent entrena aspectes com les habilitats de compra, la neteja, la cuina o el seguiment dels casos amb l’administració pública que també són importants per garantir la seva trajectòria. Hi ha també altres objectius per consolidar l’emancipació, bàsicament l’accés a la formació i l’accés a l’habitatge”, accentua la Bàrbara, “sense un permís de residència no poden accedir a formació o feina i per tant tampoc a l’habitatge, a més de tota la resta de traves i dificultats que afronten les persones racialitzades”. En aquest sentit, també ha canviat la situació general, l’any 2002, més del 90% de persones tenien permís de treball i treballaven, “ara la situació ha canviat i més del 90% de joves estan estudiant. Tot això ens dona molt més espai també per construir el vincle afectiu i, alhora, acompanyar en la consolidació del projecte de futur.

També la Mònica i en Hamza mantenen el contacte després de 14 anys d’haver conviscut en el marc del Projecte Acull. Llavors, la Mònica es plantejava oferir-se per al rol de referent, però finalment es va animar a participar també de les acollides. En Hamza va arribar a l’Estat Espanyol també amb 15 anys, i després de passar per Algeciras i Madrid, va viure en centres de menors fins a la majoria d’edat. “Tot va ser molt natural”, diu la Mònica, “jo coneixia Punt de Referència i la realitat d’aquests joves que viatjaven sols, tenia lloc a casa i volia donar un cop de mà”. En Hamza, però, confessa que estava molt perdut:

“després de gairebé dos anys en un centre, quan vaig sortir no sabia on anar ni què fer, em sentia molt sol. Em van dir que hi havia un programa d’acollides, on podia tenir una vida com la d’una família, amb algú al costat per tirar endavant i conèixer més gent. Així va aparèixer la Mònica, que va acabar sent la meva família a l’Estat Espanyol”.

Aquest passat febrer, en Hamza i la Mònica s’han retrobat per conèixer la filla que ell ha tingut recentment. Una trobada de records i memòria compartida que resumeix un vincle molt important pels dos. “Al final és una relació d’amistat, jo el vaig acompanyar, però ell també m’ha acompanyat a mi, ja no saps qui fa de referent i qui de referit, som dues persones que s’han trobat”, explica la Mònica, “tot va ser molt intens, i quan va marxar m’ho vaig passar molt malament”.

Tant en Jordi com en Hamza, un cop acabat el procés de nou mesos del Projecte Acull, i haver-se emancipat, les voltes de la vida els van fer tornar a casa amb les seves respectives famílies acollidores. Tant amb ells, com amb la resta de casos, els vincles han continuat fins a dia d’avui i la relació de suport i acompanyament mutu és ben viva encara.

Els orígens i les trajectòries dels joves que migren sols són diverses i complexes. En el cas de l’Eliana, que va haver de marxar d’un país en guerra, el trajecte va ser una mica més senzill que el d’altres joves. Tenia 19 anys quan va arribar a Catalunya des de Síria i va poder sortir del seu país gràcies a un programa universitari que permetia estudiants sirians viatjar a Barcelona, després de molta burocràcia a través de l’ambaixada del Líban. 

“Quan em van parlar del Projecte Acull vaig tenir por, em feia por tot allò desconegut. No sabia com seria la família, com em sentiria jo, què faria i què no faria”, confessa l’Eliana, “però quan vaig conèixer la Maria vaig veure que era més una relació d’amigues i va ser molt fàcil tot”. Ara té 23 anys i estudia odontologia, la mateixa professió que exerceix la Maria “va ser molt curiós que les dues optéssim per la mateixa professió i que jo estudiï a la universitat on va anar ella”. En el seu cas, després d’una primera etapa de vuit mesos, totes dues van decidir continuar, segons diu l’Eliana, els era difícil separar-se i van viure juntes prop de dos anys. 

El Projecte Acull es valora molt positivament per les persones que hi participen, a una banda i a l’altra. L’Eliana assegura que és molt important que altres joves que migren sols puguin tenir l’oportunitat de passar per un procés així i argumenta la importància que té per al creixement personal dels i les joves així com el no sentir-se sol i compartir la vida amb algú.

Diuen que la família no és només aquella de sang, i mentre la Mercè i en Pep fan d’avis a Mataró, la Mònica coneix la filla d’en Hamza dinant junts a Sant Adrià i la Maria i l’Eliana surten juntes a fer esport; en un pis de Sants, la Lali i en Mohamed s’asseuen a la taula de la terrassa amb dues llibretes. Ella mira d’aprendre àrab i ell, amb una pàgina apaïsada de fulls quadriculats, escriu en quatre columnes els dies de la setmana en català, castellà, anglès i francès.