HISTÒRIES D’ACOLLIMENTS

Viure en família és protecció i cura. També, una qüestió de drets. Anem fins a Sant Cugat del Vallès a conèixer el Kike i la Susi que, des de fa 3 mesos, han acollit al Karim (nom fictici), un jove de Punt de Referència nascut al Marroc i que va arribar a Barcelona fa prop de 2 anys. Tots tres formen part del Projecte Acull que permet continuar acompanyant nois i noies de Punt de Referència, d’entre 18 i 21 anys, però amb l’especificitat de fer-ho amb jovent migrat sense referents adults al territori.

“El Karim és molt bon noi –explica la Susi– És rialler i alegre. Realment és molt fàcil conviure amb ell. Ens hem adaptat tots molt bé a la nova situació, ell a la nostra família (que es complementa amb els nostre fill Sergi i la nostra filla Judit, que ja no viu a casa) i nosaltres a la seva rutina”.

– Karim, com és la Susi?, pregunto

– Doncs la Susi és una mica mare, diu rient.

– Quan li dic que buidi el rentaplats. El meu fill tarda tres hores a fer-ho i el Karim és més ràpid, confirma també rient ella.

Són converses del dia a dia que pot tenir qualsevol de família. I els costums i hàbits domèstics propis de la convivència. “La Susi és una mica mare –ens confirma el Karim-. Em pregunta: Has menjat? Com estàs? I això és molt guai. El que puc dir és que són una de les millors persones que  he conegut aquí. I no són bastants…”, se sincera. Mentrestant, fa una llista mental dels avantatges que per a ell suposa no estar sol. “Viure amb ells em permet tenir una casa i sentir-me bé.  Em sento molt millor, no com quan vivia en pisos de lloguer. Literalment, són dues coses molt diferents. Amb ells estic acompanyat i em sento més còmode. Em tracten superbé. I els seus fills, la Judit i el Sergi, també”. 

Ser resilient, una de les claus

Ara bé, segons el Kike, si hi ha alguna cosa que defineix al Karim és que és resilient. “La clau és ser flexible davant  les coses que li van passant. Sinó és difícil avançar en situacions que no només són complicades sinó incertes”.

El Kike fa poc més de dos anys que va conèixer Punt de Referència fent de mentor i això li va obrir els ulls a una nova realitat. Un temps després, ha volgut participar en el projecte Acull. “El fet de conèixer Punt de Referència et fa perdre els dubtes i pors i t’ajuda a prendre la decisió amb més confiança perquè veus que hi ha joves que necessiten ajuda. Per sobre de tot, valoro molt que hi ha un acompanyament. Això dona seguretat. Si hi hagués improvisació i aquest monitoratge no existís crec que no ho hauríem fet”.

La Susi confirma que fer un acolliment “t’omple molt”. “Jo soc la mateixa de sempre –assenteix, però ara veig i convisc amb altres realitats. Tenir el Karim a casa t’enriqueix en molts aspectes i t’aporta conèixer una cultura diferent. L’altre dia vam anar a tastar menjar del seu país. Realment, conviure sempre t’aporta coses”.

Un dia a dia com el de qualsevol jove

El Karim és contundent responent que quan estava al Marroc, mai va imaginar-se que migrar a un altre país seria així: “Pensava que en arribar trobaria una feina ràpidament. No pensava a estudiar. Només en treballar. I ara crec que haig d’estudiar perquè haig de tenir eines”. Des de fa tres mesos, ocupa l’habitació de la Judit, que ja s’ha independitzat. En un moment de trobada, els ha explicat que té un avi de 105 anys. “A la meva família del Marroc els hi parlo d’ells perquè estiguin tranquils. Jo soc el petit de quatre germans i soc una mica el mimat”, riu.

El seu dia a dia és intens. “Cada matí vaig al gimnàs. Després dino a casa.  Jo menjo molt –la Susi m’entén i sempre en diu si en vull més, puntualitza-, després vaig fins a Montcada i Reixach a estudiar el Grau Mitjà d’Atenció a Persones en Situació de Dependència. I també estudio, passejo, surto amb els amics a Barcelona els caps de setmana…”.

Viure amb una família és un factor més que ajuda al Karim a l’arrelament al territori. “Sant Cugat m’agrada molt”, assenteix. “Al principi em va costar perquè m’agradava més Barcelona, però amb el temps prefereixo viure aquí perquè és més tranquil i hi ha muntanya. Si puc em quedaré a viure-hi. Ja veurem”.

El Kike i la Susi són uns autèntics ambaixadors de la feina de Punt de Referència. “Jo m’implico en temes socials –diu el Kike– per poder retornar la sort que hem tingut. Abans feia coses més locals, però menys potents. Col·laboracions amb un risc baix: tothom pot donar classes, tothom pot ajudar a joves i a adults a fer un currículum… Però tenir al Karim és una implicació molt forta. Molta gent es queixa i diu que s’han de canviar les coses, però ningú fa res”.

Salvar barreres i prejudicis

Una de les maneres de difondre el projecte Acull és qüestionar-se temes. “Jo als amics els hi faig preguntes: T’agrada tot tal com està? Canviares alguna cosa? I l’última i més contundent: i tu, què estàs fent?”.

La Susi i el Kike coincideixen en el fet que encara hi ha molts prejudicis socials. “Ens ha passat que parlem del tema amb gent del nostre entorn i et diuen ‘sembla un nano normal’, una frase realment molt bèstia. I es queden tan amples. Aquestes són les barreres que fa que una persona que té 150 metres quadrats de casa digui que no té espai. El que realment passa és que té unes altres barreres mentals”.  Al final, afirmen els dos: “És un tema de confiança i de convivència. Tant de bo convencem a més gent que faci un acolliment d’un/a jove migrant. Els discursos polítics que van i venen no ens ajuden…  Al final,  han de prevaldre les conviccions de la gent”.

Veient-los queda clar que la convivència és més que oferir una habitació. “Les cuines donen molt de joc… riuen. Potser el dia que estàs estenent junts la roba tens una conversa realment molt important…”.

Doncs això, rutines domèstiques, converses i riures, com una família qualsevol.