Històries de mentoria: coneix l’Issiaga i la Leticia

L’Issiaga i la Leticia expliquen rient que mai de la vida s’haguessin conegut. Que era del tot impossible que els seus camins es creuessin. Aquesta és la màgia del projecte Referents. Dues persones que mai coincidirien de manera natural acaben establint un vincle de confiança, una relació única, que es cou a foc lent, amb temps i dedicació. Són una de les parelles del projecte Referents.

En només 5 mesos que fa que es coneixen, l’Issiaga ha visitat més museus que qualsevol jove de la seva edat i, probablement, que molts de nosaltres. “Hem anat al Museu de la Música, al Museu Picasso, al del Disseny i a l’Etnològic i de Cultures del Món (MUEC). Ah… i també al Museu Torre Balldovina a Santa Coloma de Gramenet. La Leticia és una gran cercadora de museus”, explica rient.  “Ella m’ho proposa i decidim junts”.

També han caminat. Molt. Quilòmetres i quilòmetres per Barcelona i pel Parc fluvial de Santa Coloma de Gramenet. Estones de compartir. “Caminant es coneix molt la gent i aprofitem per parlar”, diu la Leticia. “Al principi jo vaig pensar: ja veurem què tal funciona… Però ara tot és fàcil. Ens hem explicat moltes vivències, de bones i de dolentes. I hem connectat”.

L’energia transformadora de la mentoria social

La Leticia comenta que, després de l’esclat de la Guerra d’Ucraïna, va pensar a fer un voluntariat. Tot apuntava que acabaria acompanyant persones refugiades d’aquest país. Però buscant va trobar el web de Punt de Referència i li va semblar una proposta interessant. “Haig de reconèixer –argumenta– que no havia sentit a parlar mai de la mentoria social. Però, com que tinc fills joves, he viscut i he estat acompanyant-los en el pas de l’adolescència a la joventut i t’adones del paper que pots fer”. Va preguntar a persones del sector si Punt de Referència era una entitat seriosa: “I tothom em va donar molt bones referències –explica–. I realment és així perquè sou grans professionals. Feu una gran feina, però, a més de manera molt professional”.

La força del somriure

Junts reviuen el primer dia que es van conèixer. “Vaig venir al local de Punt de Referència, perquè la Marina, l’educadora del projecte Referents, em va trucar per conèixer la meva mentora”, recorda l’Issiaga. “Ens van deixar sols a una sala. Per a mi era important la manera en com comunicar-me amb la gent i sempre crec que amb el somriure em va molt bé. La vaig conèixer i vaig pensar que era bona persona i podia seguir amb ella. També és veritat que em venien moltes coses al cap: què faré amb ella?”. Per la seva banda, la Leticia, ho va viure “il·lusionada, però també amb una incertesa de com anirà tot. Jo no sé què puc aportar, vaig pensar. Si sabré què fer… Vaig trucar a la Marina per explicar-li”.

La figura de la Marina Montoya és la tercera peça d’aquest trencaclosques afectiu, el tercer vèrtex del triangle que permet que la mentoria social pugui funcionar. Un triangle dibuixat entre la persona mentora, el jovent i la persona de l’equip educatiu. La Marina fa de frontissa entre inquietuds i necessitats de l’Issiaga i també les de la Leticia. “La relació establerta entre ells dos és la mostra que el vincle, la confiança i el fet de reconèixer a l’altre té un gran poder per transformar realitats. L’afectivitat, el reconeixement i la confiança són eines contundents d’empoderament en el camí cap a l’emancipació de tots els nois i noies”, explica la Marina.

Després de més 150 dies fent costat a l’Issiaga, la Leticia recomanaria al 100% viure l’experiència: “Val molt la pena. És gratificant i, alhora, t’enriqueix com a persona. Aprens a mirar amb altres ulls i a entendre els processos migratoris, apropant-te a altres realitats. I també haig de reconèixer que és molt intens emocionalment. Molt més del que pensava”.

Una vida de superació

Segons dades de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, a Catalunya hi ha més de 7.700 infants i joves tutelats. El somni que suposa fer els 18 anys i ser major d’edat, per a ells i elles, suposa haver de deixar de comptar amb aquest suport i afrontar l’emancipació de manera sobtada i, moltes vegades, sense poder tenir la família a prop, sobretot, per a joves migrats com l’Issiaga.

Ell tenia una xarxa social dèbil i gens de coneixement de l’entorn quan va arribar aquí fa dos anys, quan en tenia 17, des del seu país d’origen, Guinea Francesa. Les trajectòries i orígens dels joves que migren sols són diverses i complexes. La de l’Issiaga és una història de superació que es desencadena arran de la mort de la seva mare. “Abans estudiava, però ara estic treballant. Quan pugui, el meu objectiu és treure’m un Cicle de Grau Superior. La Leticia m’anima a continuar treballant i a estudiar”, diu sense perdre el seu etern somriure.

“La vida de l’Issiaga ha estat molt complicada si la comparo amb la dels meus fills –reflexiona la Leticia– que tenen comoditats i tot és més fàcil per a ells. Això m’ha fet pensar que, de vegades, no valorem gens el que tenim. La sort és que veig que, davant d’una situació difícil, l’Issiaga sap tirar endavant. És valent, si no ho fos, no estaria aquí. És una persona forta, amb ganes d’aprendre i amb les prioritats clares, perquè ell em pregunta, però té sempre té les prioritats clares”.

L’Issiaga escolta atent sense perdre el seu somriure. “He començat a canviar i continuaré fent-t’ho. Vull viure aquí perquè és aquí on estudiaré”. I ho té claríssim: “Sortiré només del país per fer turisme i conèixer llocs nous com el dia que vaig passejar pel Parc de les Aigües amb la Leticia i vaig veure els límits de Barcelona, el mar i el color verd del bosc. Em va encantar!”.