La nova reinterpretació de la Llei d’Estrangeria dificulta la renovació de residència de centenars de joves. Aquest nou obstacle posa en perill no només la seva situació administrativa sinó també les seves orientacions formatives i professionals.

Sara Montesinos
Fotografies: Clàudia Frontino

 

 

Diu en Mourad que ho té tot planejat. És plenament conscient de les dificultats a les quals s’enfronta a causa de la Llei d’Estrangeria i per això contempla diverses opcions per continuar el seu camí a Catalunya. Als seus 19 anys, lidia de forma constant amb tràmits burocràtics, gestions de papers, serveis de protecció de l’administració i un llarg etcètera que altres joves a la seva edat ni tan sols imaginen.

Va arribar a l’Estat Espanyol l’any 2017, quan tenia només 15 anys, i des d’Almeria en un autobús cap a Barcelona. En Mourad, com milers d’altres joves marroquins, va marxar de la seva ciutat natal, Nador, per lluitar per una vida millor amb més oportunitats perseguint el somni europeu que arrossega frustracions, dolor i nàufrags.

“Vaig passar més d’un any al centre d’acollida de menors. Allà vaig aprendre a llegir i a escriure. Hi vaig estar molt bé i és una època que no oblidaré mai”, explica, “tenia un educador rifeny com jo, en Fouad. Amb ell vaig aprendre l’idioma, era molt bona persona i molt bon professor, amb ell em concentrava”. Tot i això després del centre de Vallvidrera va ser traslladat a un pis d’autonomia per a menors de Torre Baró. Allà va compartir pis amb quatre joves i més educadors, però ja no era el mateix i aviat va haver-se de preparar per a la majoria d’edat.

“Jo era un noi responsable, volia estudiar i em portava bé, però quan vaig fer els 18 anys tot se’m va desmuntar. Als 18 i tres mesos vaig sortir al carrer”, recorda.

En Mourad és un dels molts joves que va quedar al carrer poc després de fer la majoria d’edat, “ho vaig passar molt malament i vaig sentir que ho havia perdut tot”. Per sort, en la seva xarxa d’amics i coneguts va trobar sostre on passar-hi les nits i ara, a poc a poc, mira de tornar a estabilitzar la seva rutina. Tot i això, el malson burocràtic continua.

El passat mes de juliol, les entitats FEDAIA, ECAS i FEPA (que lidera la campanya “Un callejón sin salida”, de la qual en formem part) denunciaven en una nota de premsa l’enduriment dels criteris per renovar la residència per a joves majors de 18 anys. Per un canvi d’interpretació en la Llei d’Estrangeria, els joves extutelats no podran renovar els permisos de residència sense mitjans propis. 

El canvi afecta principalment en l’augment del percentatge de l’IPREM de què han de disposar els joves fins a 540€ en la primera renovació i fins a 2.100€ en la segona. L’enduriment, a més, no és només l’augment dels mitjans propis sinó que aquests no podran derivar-se del suport per a l’emancipació de què puguin beneficiar-se tant per entitats com per l’administració.

Aquest canvi, que es denuncia des de mitjans de 2020, comença a notar-se en aquest primer trimestre de 2021, en què les renovacions de residències de desenes i centenars de joves extutelats comencen a arribar denegades pel Govern de l’estat. D’altra banda, si la situació del jovent a Catalunya ja és complexa pel que fa a reptes laborals i emancipació, les exigències que la Llei d’Estrangeria fa al jovent migrant són desproporcionades i quasi impossibles d’assolir.

Segons el darrer estudi de Fotocasa, l’any 2019, l’edat mitja d’emancipació a l’Estat Espanyol era de 32 anys. En aquest sentit, i malgrat excepcions en pisos per a joves extutelats i prestacions que no tots assoleixen, s’exigeix al jovent que migra que autonomia i independència 14 anys abans del realment els joves, amb altres privilegis, poden assumir. A més, segons les darreres dades de l’Idescat, que daten de 2018 i a l’espera dels efectes de la crisi de la Covid19, el salari mig dels joves menors de 25 anys no arriba als mil euros mensuals nets. A tot això, cal sumar que el preu mig de lloguer a la ciutat de Barcelona és de 973€ mensuals i 737€ a Catalunya.

La nova interpretació de la Llei d’Estrangeria, més enllà de condemnar centenars de joves a la irregularitat administrativa, continua posant traves als seus projectes de vida. En el cas d’en Mourad, l’exemple més clar és la formació. Com molts altres joves, ell ha volgut ampliar els seus estudis. La situació en què va quedar després de sortir del centre li ha permès que així fos i no té previst deixar d’estudiar. Amb 19 anys, i sent la primera renovació des de la majoria d’edat, el suport econòmic que rep no li permetrà justificar mitjans propis.

“Abans era més fàcil, ara et fan decidir entre treballar o estudiar malgrat vulguem esforçar-nos a tenir una bona feina”, explica.

A més, el sotrac emocional que suposa la por a perdre el permís de residència afecta també el dia a dia i les rutines dels joves, “veig els amics patir moltíssim pels papers, i em sap molt de greu”, assegura en Mourad. Després de tota una trajectòria de centres i formacions, aquest nou obstacle burocràtic deixa en paper mullat la inversió de l’Administració.

En això, en Mourad ho té clar “hem après l’idioma, hem estudiat, volem seguir estudiant per treballar i aportar la nostra part al país i ara ens deixaran sense papers”.

Alba Pi, tècnica del Projecte Atenea de Punt de Referència on va ser educadora d’en Mourad, comparteix els neguits del jovent, “no saben què passarà i afrontar el dia a dia amb aquesta inseguretat genera moltes vivències d’inestabilitat, estrès i angoixa que dificulten seguir amb les seves trajectòries d’emancipació”. A més, l’Alba assegura que les professionals es troben que algunes de les persones que acompanyen, després de fer un esforç molt gran per aprendre la llengua amb un temps rècord i accedir a estudis superiors, amb l’amenaça de perdre la documentació estan deixant els estudis i perdent la possibilitat d’aprendre un ofici i trobar feines menys precàries.

 

Mentre diverses agrupacions d’entitats del tercer sector social com FEPA, Fedaia i ECAS demanen la revocació d’aquesta reinterpretació de la llei, joves com en Mourad continuen veient minvar el seu futur formatiu i professional. L’emancipació que per mitjana arriba als 32 anys, en el cas dels joves que migren sols esdevé una carrera plena d’obstacles quan de vegades ni tan sols han superat l’adolescència.