14 idees que conviden a reflexionar sobre el significar d’acollir
En una societat plena d’emergències, organitzar un acte sobre què vol dir acollir té un cert punt de rebel·lia. Però ja sabeu que a Punt de Referència ens agrada interpel·lar la societat i interpel·lar-nos a nosaltres mateixes.
No des de la falsa il·lusió que tot va bé, però, sí pensant que som capaces de repensar i imaginar una nova mirada i, sobretot, diagnosticar allò que cal reclamar per acollir encara més i millor al jovent que acompanyem.
T’ho has preguntat mai?
I tu, què en penses sobre l’acolliment? Realment ho tens clar? Creus que hi ha una manera millor d’acollir les persones que arriben a casa nostra fugint de la pobresa, les guerres, la misèria i la manca d’oportunitats? Penses que com a societat ho estem fent bé? Esquives el tema segons la persona amb qui ho parles? Què et passa pel cap quan s’asseu un/a migrant al costat teu al transport públic? Acolliries a un/a jove migrant a casa teva durant nou mesos?
Partint d’aquestes preguntes, i sabent que podrien sorgir-ne moltes més, compartim amb vosaltres 14 reflexions escoltades el passat 9 de febrer a l’acte ‘Volem acollir?’, que, com sabeu, vam organitzar al CCCB com a cloenda de la celebració dels 25 anys de Punt de Referència.
1.
“ L’acollida no és ajudar, és donar-nos la mà per caminar conjuntament, que vol dir, individualment, aprendre uns dels altres i, socialment, té a veure en aquest canviar conjuntament sense deixar ningú enrere”. Blanca Garcés (Dra. en Ciències Polítiques)
2.
“El sistema ens condemna per ser d’un altre lloc. Per venir del sud estem condemnats a no poder treballar durant 3 anys. Les persones no poden ser condemnades. Tenim dret de moure’ns”. Abdoulaye Seck (Portaveu del Sindicat manter)
3.
“No importa si després d’arribar d’Afganistan vull portar vel, gorra o deixar el cabell a la vista. La meva mare catalana simplement em va acompanyar sense jutjar ni coaccionar. Em va deixar escollir. El meu creixement personal ha sorgit de mi, però tenia una família al costat que m’ajudava en la meva decisió. M’han acompanyat fins a ser una catalana com Déu mana”. Nadia Ghulam (Escriptora i refugiada afganesa)
4.
“Hi ha altres mecanismes d’acollida que es poden anomenar com a “informals”. Les escoles i instituts, els centres d’atenció primària, les esglésies i, sobretot, les botigues regentades per persones migrades, les quals es converteixen sovint en espais d’aixopluc per a aquelles persones que acaben d’arribar a Catalunya. Hi ha moltes veïnes que en entorns molt complicats estan acollint”. Montse Santolino (Periodista)
5.
“Els espais comunitaris, com els esplais o les entitats socials i esportives, entitats que organitzen festes majors són molt importants per construir un futur plegats com a societat i és des d’aquests espais on es pot començar a trencar amb l’estigmatització”. Maria Bouabdellah Shaimi (YouTuber i presentadora del SomSX3)
6.
“Hem naturalitzat la criminalització, que es fa prèviament a l’arribada, i l’hem assumit perquè hem assumit la narrativa de guerra que fa que la població normalitzi les morts a les fronteres i la persecució d’aquelles persones que intenten defensar els seus drets humans”. Sònia Ros (Portaveu d’STOP Mare Mortum)
7.
“En las fronteras de Europa se ha instalado la necropolítica que son políticas de muerte que atacan a las personas en movimiento porque el sufrimiento y la muerte de estas víctimas generan beneficios para las empresas de la guerra y las del control migratorio.” Helena Maleno (Directora del col·lectiu Caminando Fronteras
8.
“Per a mi acollir amb el cor és el més important” . Victòria Molins (Activista pels Drets Humans)
9.
“Ni al desert del Sàhara em vaig sentir tan sol com a la ciutat de Barcelona. Ningú et mira la cara. Jo era un problema per als ciutadans i encara més gran per al sistema.” Ousman Umar (Escriptor i fundador de NASCO)
10.
“Les societats europees haurien d’acceptar que són part del problema i haurien de combatre la desigualtat social en lloc de la pobresa, per buscar la justícia en lloc de la generositat”. Francesc Mateu (Activista pels Drets Humans)
11.
“Sovint preguntem sobre la ferida, però darrere d’aquests migrants hi ha històries d’amor i de vincles amb les famílies. I aquest és el factor humà que ens falta explicar des dels mitjans de comunicació. El que els mou a migrar és l’amor profund per la seva família i per millorar la vida dels seus”. Xavier Aldekoa (Periodista)
12.
“No em semblava ni moral ni ètic tenir una casa tan gran només per a mi sol. No es necessita tant d’espai per viure”. Josep Riera (Testimoni que acull persones migrades a casa)
13.
“Nosaltres som família acollidora de joves extutelats. Vam acollir perquè teníem espai al cor i a casa”. Cris Ruano (Família acollidora d’un jove migrant)
14.
“El 1997, una noia extutelada va aparèixer als mitjans de comunicació admetent que se sentia sola. Amb les necessitats bàsiques cobertes, l’origen del seu malestar i de bona part dels seus problemes, era la solitud. Així que fa 25 anys, responent a la crida d’aquesta jove, naixia l’associació Punt de Referència. Des d’aleshores, centenars de voluntaris i voluntàries han acollit i acompanyat centenars de joves extutelats, oferint-los el més bàsic: la seva companyia”. Mònica Arús (Presidenta de Punt de Referència)
La resposta no està aquí
Sense perdre de vista que cal denunciar situacions davant les institucions pertinents i, alhora, cal mantenir i enfortir l’acompanyament a través del vincle entre persones -l’autèntic ADN de Punt de Referència-, en la cloenda del debat es va assegurar que la resposta no vindrà d’Europa, sinó “del nord global, vindrà del sud, de les comunitats migrants que lluiten pels seus drets” (Helena Maleno). Una reflexió compartida per Ousman Umar que va emfatitzar que “la solució verídica està allà. És qüestió de democratitzar les oportunitats”.
L’autèntic quid de la qüestió, però, el va exposar Blanca Garcés quan va reclamar que el primer que s’hauria de fer és reconèixer que “les migracions no són una excepció” i que és feina dels Estats europeus “donar drets des del primer dia”. Mentre això no arriba, va quedar clar que, “som molts els i les que creiem que una societat d’acollida és una societat millor”, com va afirmar Mònica Arús, presidenta de Punt de Referència. Les més de 300 persones que vau acompanyar-nos al CCCB en sou la prova més fiable.
Us deixem el videoresum de l’acte, tant si no vau poder venir o voleu reviure-ho!