“Nosaltres a més del racisme patim masclisme”

 

Sara Montesinos (Agència Talaia)
Fotografia: Berta Roig

 

La Siham té 18 anys i viu a Barcelona, on lloga una habitació. Actualment combina les pràctiques del curs de monitora de lleure amb finalitzar l’ESO. Vol ser educadora social, ho té claríssim. La Siham va arribar a Catalunya amb 16 anys, després d’un llarg trajecte des de Knifra fins a Tànger i des de Cadis fins a Girona.

El trajecte de l’Aicha va ser diferent, l’any 2019, als 17 anys, arriba a Catalunya amb la seva família i visat de turista. Dies després, els seus pares tornen cap a Ksar Kbir, al Marroc, però ella i el seu germà petit, que llavors tenia 14 anys, volen quedar-se. “Vam tenir una discussió familiar, sobretot amb el meu pare”, explica l’Aicha, “la meva mare m’animava a quedar-me per intentar tenir un futur millor que allà. Jo volia quedar-me i el més difícil, que era creuar la frontera, ja ho havia fet”. Finalment, malgrat el seu pare creia que no era una opció per una noia, van deixar que tots dos es quedessin a Catalunya.

 

L’Aicha recorda amb por la nit a la comissaria de Mossos d’Esquadra, on van anar en quedar-se sols per iniciar el procés de protecció de la infància i l’adolescència. “Vam passar molta por, ens deien que hauríem de tornar al nostre país, que no ens podríem quedar aquí, que aquí no podríem treballar ni estudiar. Va ser la pitjor sensació de la meva vida, tenia molta por de que em tornessin a Marroc. Em deien que els centres estaven molt malament, que eren mixtes, que hi hauria nois i hi hauria alcohol i drogues”, explica l’Aicha.

Finalment va ser traslladada al centre de Palautordera, moment en què la van separar del seu germà. “Mai no vam perdre el contacte, ell venia al centre de tant en tant, a nosaltres no ens deixaven sortir soles”, explica. A Palautordera va conèixer la Siham i la Mariam. En fer els 18 anys, i entrar en el què anomenen edat d’habitatge, van haver de marxar. Ara lloga una habitació en un pis compartit en el qual també hi viu la Mariam. L’Aicha ha aconseguit l’homologació del batxillerat que va fer a Marroc i ara ha fet la inscripció per cursar el Grau Superior d’Integració Social.

 

La Mariam va néixer prop de Khenifra, al Marroc, i fa dos anys i mig que va arribar a Catalunya, després d’un trajecte en pastera i autobús, on va conèixer la Siham abans de creuar l’estret en pastera. Totes dues són les germanes petites de les seves famílies i vivien amb els pares quan els van dir que volien marxar de Marroc. “Jo tinc una germana a Itàlia i ella em va animar a marxar de Marroc, vaig parlar amb els meus pares però al principi no volien perquè el camí és molt difícil”, diu la Mariam. A la Siham li va passar el mateix, els seus pares tenien por de que marxés “al final, quan et veuen amb tantes ganes de marxar, ho assumeixen”.
Segons dades de l’informe de la DGAIA de 2021, només el 4’1% d’infants i joves migrants sense referents eren noies.

 

Com perceben la migració les noies?

L’Aicha creu que moltes famílies veuen les noies com persones vulnerables “en canvi els nois són cavallers que poden creuar fronteres i pujar-se a una pastera perquè són forts, nosaltres som princeses que no podem sortir perquè no tenim força”. La Mariam, a més, considera que moltes de les noies i dones de Marroc assumeixen tasques de cures de familiars, cuiden de mares i pares i això fa que no puguin o no vulguin marxar.
Les joves expliquen que hi ha famílies que consideren que les noies no poden estudiar i treballar, que no estan preparades com els nois, alhora però, asseguren que “hi ha persones masclistes, no països masclistes”, i que tot plegat és qüestió d’educació, que les noves generacions van obrint camí i moltes coses estan canviant.

“Venen menys noies perquè tenen por, també les seves famílies”, diu la Mariam, “si no fos per aquesta por, vindrien més.
La majoria de les noies de Marroc vol venir aquí”
.

Els motius per migrar, opina la Mariam, són gairebé per a totes els mateixos, poder construir un futur millor. Totes tres coincideixen amb què estudiar allà no dona fruits si no tens diners. “Tinc molts amics que han estudiat i no tenen feina, per això jo vaig decidir provar sort”, diu la Siham, l’Aicha afegeix que qui té diners és qui treballa, qui ha anat a les millors facultats, escoles i universitats privades, “sabem que això no és el paradís, però econòmicament és millor que Marroc”. 

En arribar però, coincideixen també que les expectatives prèvies divergeixen de la realitat, la Siham assegura que “quan estàs allà penses que aquí les coses són més fàcils, però no” també la Mariam ”quan estàs allà creus que en arribar tot serà ràpid, però en realitat has d’esperar molt i tenir molta paciència”.

Totes tres han vist com el seu projecte migratori era diferent del d’altres nois, pel fet de ser noies. S’han sentit més aïllades i menys ateses per part d’educadors i educadores “com que no fèiem problemes, no jugaven ni estaven tant amb nosaltres”, recorden, i asseguren que les travessen més eixos que als nois.

 

Ser dona, una discriminació afegida

Amb tot, tant l’Aicha, com la Mariam i la Siham, són conscients que el racisme afecta a tots i totes les joves que migren soles “si un noi fa alguna cosa malament sembla que tots siguin igual de dolents”, diu la Mariam. Tot i això, saben també que ser dones les afecta de diverses maneres en origen, trajecte i destinació del seu projecte migratori; “nosaltres tenim més problemes que els nois, sabem que pateixen racisme, i no és fàcil, però nosaltres som noies, a més del racisme patim masclisme”, explica l’Aicha, “jo, com que porto vel també pateixo islamofòbia”.

Racisme, masclisme, islamofòbia i un sistema fronterer que prohibeix que les persones cerquin futurs dignes. “Tothom vol trobar una vida millor, sigui d’on sigui”, diu l’Aicha somrient. I així, amb aquesta premisa, les tres joves s’espolsen de sobre les fòbies i manies per continuar trepitjant fort entre murs invisibles. 

 

Els vincles més estrets poden tenir l’inici a Referents

El dia que vam recollir el Premi Solidaritat ens van acompanyar persones que feia anys que no vèiem: antics mentors i mentores, joves que van participar en algun projecte i persones que havien col·laborat, en algun moment o altre, amb Punt de Referència. Ens va agradar molt poder compartir un moment com aquell i vam aprofitar per parlar amb la Cristina (Referent) i en Bilal (el jove a qui va conèixer al projecte Referents).
5 anys després d’haver finalitzat el pas pel projecte Referents estan més units que mai!

 

Anem 5 anys enrere. Tots dos arribeu a Punt de Referència. Amb quines expectatives hi anàveu?

Cristina: Jo vaig arribar apuntant-me al projecte Referents que té una durada de 6 mesos i pensava que, passat aquest temps, la relació amb el/la jove es podria acabar, però si la cosa anava bé doncs podria tenir més continuitat, i en aquest cas no posaria un final.
Bilal: Jo no tenia ni idea de què passaria, però m’ha sortit molt bé, estic molt content. Són molts anys i seran molts més, si la Cristina m’aguanta!

 

DSC_0016La Cristina, en Bilal i la mare de la Cristina, a la porta del Parlament de Catalunya

 

Des que us vau conèixer vau saber que estaríeu tan units com ara?

C: Al començament som dos desconeguts i pot ser una mica artificial crear una nova relació. Tot a poc a poc, jo tenia dubtes sobre si el podria ajudar, i estava nerviosa, pensant si ens entendríem o no, i a mesura que ens vam anar coneixent ens vam anar agafant confiança. Ara la relació és molt més tranquil·la i natural, ja no et planteges si durarà o no. Ell és de la família.

B: Recordo que al principi jo no parlava massa, dominava l’idioma però era molt tímid. Ara tinc molta confiança amb la Cristina, ho sap tot de mi.

 

Què compartiu a dia d’avui? 5 anys després ho sabeu tot l’un de l’altre?

Els dos: Tot. Podem trobar-nos per a fer un passeig, anar de cap de setmana si coincidim… ens veiem mínim una vegada per setmana, a part de whatsapps, i trucades.

B: Per a mi la Cristina és com la meva mare, i la seva família és la meva. Per dir-te alguna cosa, ara fa 4 anys que comparteixo pis amb la seva filla i pensem continuar junts ‘hasta la muerte’! Em fan molt feliç

 

Doncs que vinguin molts més anys junts?

Els dos: que en vinguin molts més!

Entrevista a Francesc Xavier Balagué, cap de l’Àrea de suport als joves tutelats i extutelats

L’ Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats és la unitat de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) que ofereix als joves entre 16 i 21 atesos per la DGAIA, o que ho han estat, suport tècnic i educatiu en els àmbits d’habitatge, inserció laboral, suport psicològic i suport econòmic i jurídic, amb l’objectiu que assoleixin una plena inserció social i laboral en una situació d’autonomia i emancipació. A Punt de Referència hem rebut la visita de Francesc Xavier Balagué, cap de l’ASJTET, i hem aprofitat per a demanar-li opinó respecte la situació actual.

dsc_0020.jpg

Francesc X. Balaguer visita Punt de Referència.
L’acompanyen a la fotografia la Laura Terradas i Rita Grané.

 

Quins creus que són els principals reptes que hi ha sobre la taula, referent al jovent extutelat?

Estan arribant moltíssims joves menors d’edat (però d’edat molt propera a la majoria d’edat) al país. És un gruix de població que quan compleixen els 18 anys, no han fet un procés d’aterratge suficient: no parlen l’idioma, no coneixen l’entorn cultural, no tenen acreditació, no tenen l’educació acadèmica acreditada del país d’origen… en aquesta situació, treballar projectes d’emancipació i autonomia és molt complicat per nosaltres i sobretot per les entitats que esteu treballant dia a dia amb ells. No n’hi ha prou amb tenir un llit sota una teulada on puguin dormir, el dia té moltes hores i no disposem de recursos suficients per atendre’ls amb temes de formació… és un repte immens.

Des de l’Àrea de suport als joves tutelats i extutelats, quines millores s’han donat darrerament per al jovent extutelat?

Hem donat alguns passos per garantir més el dret dels joves: fins fa un any, quan un jove demanava una plaça d’habitatge se li feia una entrevista i si no es veia clar, se li deia que no era el que més li convenia i el jove hi renunciava, ara hi ha una sol·licitud formal per a demanar l’habitatge i hi ha una resolució administrativa. Algú pot pensar que és burocratitzar l’administració (un risc que sempre hi és), però al final és estar-li dient al jove que és un ciutadà de ple dret, que fa una petició d’una cosa que està prevista i que l’administració està obligada a respondre-li que si o que no i el perquè. En cas que la persona jove no estigui d’acord amb la resolució, la pot recórrer. Penso que fets com aquests donen garanties al ciutadà.

A banda d’això, hem crescut en places, en presència territorial (estem a Lleida, que no hi érem), s’han ampliat els professionals a Tarragona, Girona i Lleida, hem creat els primers recursos per a joves extutelats amb alguna discapacitat intel·lectual (sempre que tinguin una certa possibilitat d’autonomia i per tant no hagin de ser tractats per altres òrgans). Això són canvis i millores que han començat ara.

Consideres destacable l’acompanyament al jovent que proporcionen entitats com Punt de Referència?

Per descomptat és important i per aquest motiu donem suport a les activitats de Punt de Referència i d’altres entitats. Punt de Referència, si no és la única, és l’entitat que identifiquem més clarament el seu treball en termes de mentoria, un terme que s’està popularitzant.
Crec que també és mèrit de Punt de Referència la taula que s’ha creat per a buscar solucions creatives i diferents per al tema de l’acollida de MENA (menors no acompanyats) a través de la mentoria. Pot ser que pensar en referents i mentors sigui la fórmula perquè aquest acompanyament a la integració a la nostra societat sigui més efectiva, més fàcil i millor. Si tot això acaba tirant endavant, s’esperarà bastant de qui té experiència en això, que és Punt de Referència.

Com penses que podrem fer front a la situació d’arribada de joves que parlàvem a l’inici… ets positiu si projectem el cas a 5 anys vista?

M’és molt difícil saber-ho. Hi ha contradiccions molt importants a nivell d’administracions. No crec que sigui un problema que pugui resoldre la DGAIA, ni la Generalitat de Catalunya, ni segurament el govern espanyol si no hi ha l’Europa darrere. Al final el 80% o 90% d’arribades venen del Marroc, sud de la frontera europea, i pel que s’ha vist que passa a Itàlia, Grècia o Turquia, no sé si en 5 anys això millora o no, veurem quin enfocament se li dóna.
Penso (i entenc que és molt fàcil dir-ho) que s’hauria de començar a actuar i destinar recursos al país d’origen, ja que els i les joves que arriben no venen de zona de guerra, sino que venen perquè pensen que aquí tindran una millor expectativa econòmica, un fet que posen en dubte a l’arribar aquí.

Ajuda’ns a acompanyar les vides del jovent sense xarxa de suport.
FES-TE’N SOCI