Francesc X. Balaguer visita Punt de Referència.
L’acompanyen a la fotografia la Laura Terradas i Rita Grané.

 

Quins creus que són els principals reptes que hi ha sobre la taula, referent al jovent extutelat?

Estan arribant moltíssims joves menors d’edat (però d’edat molt propera a la majoria d’edat) al país. És un gruix de població que quan compleixen els 18 anys, no han fet un procés d’aterratge suficient: no parlen l’idioma, no coneixen l’entorn cultural, no tenen acreditació, no tenen l’educació acadèmica acreditada del país d’origen… en aquesta situació, treballar projectes d’emancipació i autonomia és molt complicat per nosaltres i sobretot per les entitats que esteu treballant dia a dia amb ells. No n’hi ha prou amb tenir un llit sota una teulada on puguin dormir, el dia té moltes hores i no disposem de recursos suficients per atendre’ls amb temes de formació… és un repte immens.

Des de l’Àrea de suport als joves tutelats i extutelats, quines millores s’han donat darrerament per al jovent extutelat?

Hem donat alguns passos per garantir més el dret dels joves: fins fa un any, quan un jove demanava una plaça d’habitatge se li feia una entrevista i si no es veia clar, se li deia que no era el que més li convenia i el jove hi renunciava, ara hi ha una sol·licitud formal per a demanar l’habitatge i hi ha una resolució administrativa. Algú pot pensar que és burocratitzar l’administració (un risc que sempre hi és), però al final és estar-li dient al jove que és un ciutadà de ple dret, que fa una petició d’una cosa que està prevista i que l’administració està obligada a respondre-li que si o que no i el perquè. En cas que la persona jove no estigui d’acord amb la resolució, la pot recórrer. Penso que fets com aquests donen garanties al ciutadà.

A banda d’això, hem crescut en places, en presència territorial (estem a Lleida, que no hi érem), s’han ampliat els professionals a Tarragona, Girona i Lleida, hem creat els primers recursos per a joves extutelats amb alguna discapacitat intel·lectual (sempre que tinguin una certa possibilitat d’autonomia i per tant no hagin de ser tractats per altres òrgans). Això són canvis i millores que han començat ara.

Consideres destacable l’acompanyament al jovent que proporcionen entitats com Punt de Referència?

Per descomptat és important i per aquest motiu donem suport a les activitats de Punt de Referència i d’altres entitats. Punt de Referència, si no és la única, és l’entitat que identifiquem més clarament el seu treball en termes de mentoria, un terme que s’està popularitzant.
Crec que també és mèrit de Punt de Referència la taula que s’ha creat per a buscar solucions creatives i diferents per al tema de l’acollida de MENA (menors no acompanyats) a través de la mentoria. Pot ser que pensar en referents i mentors sigui la fórmula perquè aquest acompanyament a la integració a la nostra societat sigui més efectiva, més fàcil i millor. Si tot això acaba tirant endavant, s’esperarà bastant de qui té experiència en això, que és Punt de Referència.

Com penses que podrem fer front a la situació d’arribada de joves que parlàvem a l’inici… ets positiu si projectem el cas a 5 anys vista?

M’és molt difícil saber-ho. Hi ha contradiccions molt importants a nivell d’administracions. No crec que sigui un problema que pugui resoldre la DGAIA, ni la Generalitat de Catalunya, ni segurament el govern espanyol si no hi ha l’Europa darrere. Al final el 80% o 90% d’arribades venen del Marroc, sud de la frontera europea, i pel que s’ha vist que passa a Itàlia, Grècia o Turquia, no sé si en 5 anys això millora o no, veurem quin enfocament se li dóna.
Penso (i entenc que és molt fàcil dir-ho) que s’hauria de començar a actuar i destinar recursos al país d’origen, ja que els i les joves que arriben no venen de zona de guerra, sino que venen perquè pensen que aquí tindran una millor expectativa econòmica, un fet que posen en dubte a l’arribar aquí.