Els vincles més estrets poden tenir l’inici a Referents

El dia que vam recollir el Premi Solidaritat ens van acompanyar persones que feia anys que no vèiem: antics mentors i mentores, joves que van participar en algun projecte i persones que havien col·laborat, en algun moment o altre, amb Punt de Referència. Ens va agradar molt poder compartir un moment com aquell i vam aprofitar per parlar amb la Cristina (Referent) i en Bilal (el jove a qui va conèixer al projecte Referents).
5 anys després d’haver finalitzat el pas pel projecte Referents estan més units que mai!

 

Anem 5 anys enrere. Tots dos arribeu a Punt de Referència. Amb quines expectatives hi anàveu?

Cristina: Jo vaig arribar apuntant-me al projecte Referents que té una durada de 6 mesos i pensava que, passat aquest temps, la relació amb el/la jove es podria acabar, però si la cosa anava bé doncs podria tenir més continuitat, i en aquest cas no posaria un final.
Bilal: Jo no tenia ni idea de què passaria, però m’ha sortit molt bé, estic molt content. Són molts anys i seran molts més, si la Cristina m’aguanta!

 

DSC_0016La Cristina, en Bilal i la mare de la Cristina, a la porta del Parlament de Catalunya

 

Des que us vau conèixer vau saber que estaríeu tan units com ara?

C: Al començament som dos desconeguts i pot ser una mica artificial crear una nova relació. Tot a poc a poc, jo tenia dubtes sobre si el podria ajudar, i estava nerviosa, pensant si ens entendríem o no, i a mesura que ens vam anar coneixent ens vam anar agafant confiança. Ara la relació és molt més tranquil·la i natural, ja no et planteges si durarà o no. Ell és de la família.

B: Recordo que al principi jo no parlava massa, dominava l’idioma però era molt tímid. Ara tinc molta confiança amb la Cristina, ho sap tot de mi.

 

Què compartiu a dia d’avui? 5 anys després ho sabeu tot l’un de l’altre?

Els dos: Tot. Podem trobar-nos per a fer un passeig, anar de cap de setmana si coincidim… ens veiem mínim una vegada per setmana, a part de whatsapps, i trucades.

B: Per a mi la Cristina és com la meva mare, i la seva família és la meva. Per dir-te alguna cosa, ara fa 4 anys que comparteixo pis amb la seva filla i pensem continuar junts ‘hasta la muerte’! Em fan molt feliç

 

Doncs que vinguin molts més anys junts?

Els dos: que en vinguin molts més!

Entrevista a Francesc Xavier Balagué, cap de l’Àrea de suport als joves tutelats i extutelats

L’ Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats és la unitat de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) que ofereix als joves entre 16 i 21 atesos per la DGAIA, o que ho han estat, suport tècnic i educatiu en els àmbits d’habitatge, inserció laboral, suport psicològic i suport econòmic i jurídic, amb l’objectiu que assoleixin una plena inserció social i laboral en una situació d’autonomia i emancipació. A Punt de Referència hem rebut la visita de Francesc Xavier Balagué, cap de l’ASJTET, i hem aprofitat per a demanar-li opinó respecte la situació actual.

dsc_0020.jpg

Francesc X. Balaguer visita Punt de Referència.
L’acompanyen a la fotografia la Laura Terradas i Rita Grané.

 

Quins creus que són els principals reptes que hi ha sobre la taula, referent al jovent extutelat?

Estan arribant moltíssims joves menors d’edat (però d’edat molt propera a la majoria d’edat) al país. És un gruix de població que quan compleixen els 18 anys, no han fet un procés d’aterratge suficient: no parlen l’idioma, no coneixen l’entorn cultural, no tenen acreditació, no tenen l’educació acadèmica acreditada del país d’origen… en aquesta situació, treballar projectes d’emancipació i autonomia és molt complicat per nosaltres i sobretot per les entitats que esteu treballant dia a dia amb ells. No n’hi ha prou amb tenir un llit sota una teulada on puguin dormir, el dia té moltes hores i no disposem de recursos suficients per atendre’ls amb temes de formació… és un repte immens.

Des de l’Àrea de suport als joves tutelats i extutelats, quines millores s’han donat darrerament per al jovent extutelat?

Hem donat alguns passos per garantir més el dret dels joves: fins fa un any, quan un jove demanava una plaça d’habitatge se li feia una entrevista i si no es veia clar, se li deia que no era el que més li convenia i el jove hi renunciava, ara hi ha una sol·licitud formal per a demanar l’habitatge i hi ha una resolució administrativa. Algú pot pensar que és burocratitzar l’administració (un risc que sempre hi és), però al final és estar-li dient al jove que és un ciutadà de ple dret, que fa una petició d’una cosa que està prevista i que l’administració està obligada a respondre-li que si o que no i el perquè. En cas que la persona jove no estigui d’acord amb la resolució, la pot recórrer. Penso que fets com aquests donen garanties al ciutadà.

A banda d’això, hem crescut en places, en presència territorial (estem a Lleida, que no hi érem), s’han ampliat els professionals a Tarragona, Girona i Lleida, hem creat els primers recursos per a joves extutelats amb alguna discapacitat intel·lectual (sempre que tinguin una certa possibilitat d’autonomia i per tant no hagin de ser tractats per altres òrgans). Això són canvis i millores que han començat ara.

Consideres destacable l’acompanyament al jovent que proporcionen entitats com Punt de Referència?

Per descomptat és important i per aquest motiu donem suport a les activitats de Punt de Referència i d’altres entitats. Punt de Referència, si no és la única, és l’entitat que identifiquem més clarament el seu treball en termes de mentoria, un terme que s’està popularitzant.
Crec que també és mèrit de Punt de Referència la taula que s’ha creat per a buscar solucions creatives i diferents per al tema de l’acollida de MENA (menors no acompanyats) a través de la mentoria. Pot ser que pensar en referents i mentors sigui la fórmula perquè aquest acompanyament a la integració a la nostra societat sigui més efectiva, més fàcil i millor. Si tot això acaba tirant endavant, s’esperarà bastant de qui té experiència en això, que és Punt de Referència.

Com penses que podrem fer front a la situació d’arribada de joves que parlàvem a l’inici… ets positiu si projectem el cas a 5 anys vista?

M’és molt difícil saber-ho. Hi ha contradiccions molt importants a nivell d’administracions. No crec que sigui un problema que pugui resoldre la DGAIA, ni la Generalitat de Catalunya, ni segurament el govern espanyol si no hi ha l’Europa darrere. Al final el 80% o 90% d’arribades venen del Marroc, sud de la frontera europea, i pel que s’ha vist que passa a Itàlia, Grècia o Turquia, no sé si en 5 anys això millora o no, veurem quin enfocament se li dóna.
Penso (i entenc que és molt fàcil dir-ho) que s’hauria de començar a actuar i destinar recursos al país d’origen, ja que els i les joves que arriben no venen de zona de guerra, sino que venen perquè pensen que aquí tindran una millor expectativa econòmica, un fet que posen en dubte a l’arribar aquí.

Ajuda’ns a acompanyar les vides del jovent sense xarxa de suport.
FES-TE’N SOCI