“Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món”, afirmava l’escriptor Eduardo Galeano. Tanmateix, com podem saber si el voluntariat és efectiu per a les persones que acompanyem? Realment estem canviant el món? Té sentit fer mentoria social?

En àmbits com les cures, els espais comunitaris o el voluntariat, a vegades és difícil recopilar dades per conèixer els resultats d’aquesta feina. Per aquest motiu, els estudis són crucials. Un exemple és el projecte impulsat per la Universitat de Girona i la Coordinadora de Mentoria Social,“Safespaces: Mentoria, Benestar i Salut Mental amb persones migrants i refugiades racialitzades”, que té per objectiu analitzar les relacions de mentoria social de les persones migrants i refugiades racialitzades.

En parlem amb Òscar Prieto-Flores, investigador del projecte SafeSpaces de la Universitat de Girona.

• Segons SOS Racisme, l’any 2023, 332 persones van recórrer a l’entitat per denunciar situacions de racisme. Tot i que, des de fa anys, Catalunya és un estat plural amb persones nouvingudes de tot el món, com veu la societat catalana a les persones migrants? 

La societat catalana en general es presenta com una societat d’acollida amb manifestacions públiques a favor de la inclusió, però també presenta contradiccions. Per un costat, hi ha un discurs obert d’acollida. Per l’altre, existeix la discriminació que pateixen les persones migrants, especialment les racialitzades, en àmbits com el laboral, l’educació, l’habitatge, entre d’altres. A més, l’auge de l’extrema dreta ha introduït narratives més excloents, utilitzant la immigració com a boc expiatori per a problemes socials més amplis.

Desgraciadament, no estem construint una alternativa al sistema capitalista. Per tant, moltes persones de classe treballadora o aquelles que viuen més la vulnerabilitat en primera persona se senten traïdes i senten que hi ha un menyspreu subtil cap a elles. En resum, aquest desconcert s’està utilitzant per part de l’extrema dreta per guanyar vots i fer electoralisme de la immigració.

• Per què la Universitat de Girona va decidir implicar-se en el tema, i concretament va apostar per incloure la mirada del Jovent extutelat?

Hem vist la necessitat de passar de l’enfocament de la interculturalitat a posar sobre la taula el tema del racisme estructural i l’antiracisme, particularment en programes com la mentoria social.

La mentoria social, tradicionalment, s’ha associat al diàleg intercultural: el fet de donar a conèixer dues persones de cultures diferents i a partir d’aquí generar un acompanyament i aprenentatges entre aquestes dues persones. En canvi, la mirada de la desigualtat estructural o del racisme no hi és tan present moltes vegades, i pensàvem que era important incloure-la.

En aquest context, la Universitat de Girona fa poc ha inaugurat la Càtedra d’Acció i Anàlisi Antiracista. 

• En què consisteix l’estudi “Safe Spaces”? Quina metodologia té?

L’estudi “Safe Spaces“, finançat per l’Observatori Social de la Fundació “la Caixa”, té com a objectiu avaluar el rol de la mentoria en el benestar i la salut mental de les persones migrants i refugiades racialitzades.

Ens proposem posar èmfasi en el concepte racialitzat perquè sabem que la societat d’acollida no tracta igual a les persones migrants blanques, vers altres que provenen de contextos africans.

En primer lloc, la metodologia inclou eines quantitatives, com tests pre i postintervenció. En segon lloc, inclou grups de discussió tant amb mentors com amb mentorats per obtenir una visió qualitativa. Finalment, hi ha un grup assessor format per 6 joves migrats racialitzats que han participat en programes de mentoria per garantir una perspectiva autèntica i antiracista. 

• Quina és la importància d’oferir espais de confiança al jovent?

Molts joves parlen del seu patiment amb els seus iguals. Si creem espais de confiança amb persones que no formen part dels mateixos col·lectius, per una banda, estarem construint una societat més cohesionada i justa. Per l’altra, les persones mentores sortiran de la zona de confort i s’adonaran de les injustícies que hi ha a la societat.

• Creus que el voluntariat ha de canviar la seva mirada cap a les persones migrants?

El més important és que els programes de mentoria vetllin per donar una bona formació i no caure en les lògiques de “salvador blanc”. A vegades, de forma molt subconscient, podem exercir un rol paternalista com a persona mentora.

• Com a persona blanca, com ha estat el procés de saber com abordar aquestes temàtiques amb el jovent? Destacaries algun aprenentatge?

En l’àmbit de la recerca, he après que és molt important el treball col·laboratiu amb persones de diferents contextos culturals i classes socials. Hem de garantir una estructura on les desigualtats culturals i socials siguin les menys esbiaixades possibles.

• Segons l’estudi, quin impacte positiu té la mentoria pels joves? 

En primer lloc, els programes de mentoria que tenen uns objectius més ben definits i concrets, són els que tenen resultats més eficaços. En segon lloc, els programes de mentoria on participen persones amb alta vulnerabilitat són els que tenen major impacte, però també són els que requereixen més acompanyament. Finalment, la mentoria aporta més resiliència, autoestima i una millora de les aspiracions educatives del jovent.

• Quines poden ser les conseqüències d’una mentoria insatisfactòria per les persones migrades, refugiades o racialitzades? 

Una mentoria mal gestionada pot causar dany emocional. En el cas de les persones que ja han patit molta fragilitat i desconfiança en les relacions socials, a causa del racisme estructural, el dany és encara major, ja que pateixen un sentiment de frustració i desconfiança cap als programes d’ajuda.

• Què podem fer com a societat per acollir millor a les persones migrades i cuidar el seu benestar emocional?

Cal pensar de manera sistèmica i fer canvis estructurals a diferents nivells (escoles, universitats, llocs de treball, lleis) per garantir una inclusió real. A més, és fonamental construir una idea de “nosaltres” on tothom se senti part de la societat, mitjançant pràctiques quotidianes com la mentoria.

• La salut mental és un tema a l’agenda del dia, però hi ha prou estudis que abordin els col·lectius més vulnerables?

Encara falten estudis i intervencions específiques que abordi la salut mental de les persones migrants i refugiades, així com una major voluntat política per finançar programes de suport. 

Les entitats del sector social tenen poc finançament. Per una banda, molts programes no tiren endavant per manca de finançament. Per l’altra, l’administració pública no entén que aquests programes formen part del benestar social de tothom i són part de la salut pública. En resum, crec que l’auge de l’extrema dreta està frenant aquest canvi de paradigma.

• Per què és important traslladar la recerca al dia a dia de les entitats com Punt de Referència?

En el cas de SafeSpaces, l’estudi compta amb la col·laboració de la Coordinadora de Mentoria Social i tenim la voluntat de traslladar els resultats a les entitats participants. Moltes de les propostes no depenen del pressupost de les entitats, sinó del compromís en la recerca.

El passat mes d’abril es va celebrar el Congrés Europeu de Mentoria a París. L’esdeveniment va ser una trobada per a totes les entitats relacionades amb la mentoria social de més de 24 països i aquest any estava dedicat a cercar fórmules per expandir la mentoria sense perdre el seu estàndard de qualitat.

Dues de les tècniques de Punt de Referència, la tècnica del projecte Acull, Bàrbara Bort, i la cap d’àmbit de mentoria, Marina Montoya, van assistir al congrés i van poder intercanviar opinions i sensacions amb diferents entitats del sector. Avui parlem amb elles per conèixer la seva experiència.

• Quina va ser la vostra participació en el Congrés de Mentoria Europeu d’aquest any?

Bàrbara: En aquesta edició vam participar com a ponents en una taula plenària titulada “Encaminant les necessitats dels migrants a través de la mentoria”. Era una taula centrada en les estratègies d’acompanyament per a joves migrants en els projectes de mentoria.

En el nostre cas, vam transmetre la visió i la forma d’acompanyament que tenim des de Punt de Referència cap a les persones joves migrants. El nostre projecte es diferencia de la majoria dels projectes de mentoria pels components emocionals i la creació de vincles, a partir dels quals es reforcen les necessitats i els suports que cada jove requereixi. A través d’aquesta creació de vincles s’aconsegueix enfortir la xarxa de suport i la suma de tot comporta l’ampliació del capital social del jovent.

• No és el primer cop que participeu en el Congrés. Des de quan fa que Punt de Referència en forma part?

Marina: Hi hem col·laborat des del 2016, és a dir, des dels seus inicis, i aquest any és la cinquena edició.

Bàrbara: Primerament, no estàvem molt segures de si participar-hi o no, però des de l’organització ens van animar molt i ens van remarcar que la nostra mirada era molt important. Al final, més que el què anàvem a aprendre, era que volien comptar amb la nostra expertesa i trajectòria acompanyant a jovent migrat a través de la mentoria social.

• El Congrés és un lloc d’intercanvi entre entitats d’arreu del món. És important estar en contacte amb altres entitats internacionals? Per què?

Bàrbara: Sempre és interessant conèixer les diferents formes d’acompanyament del territori. Molt del jovent a qui donem suport té una trajectòria migratòria sense tenir com a destí definit Espanya o Barcelona. Pot ser que estiguin de pas o pot sortir una oportunitat i que, per nivell idiomàtic va millor anar a un altre país o perquè tinguin la xarxa familiar distribuïda per diferents països d’Europa. Per això crec que és interessant sempre estar en contacte amb altres entitats del territori europeu. Això també ho apliquem dins del territori espanyol, tenim contacte amb alguna entitat que està situada a Ceuta, Melilla o les Canàries, llocs de focus d’entrada de joves.

Marina: En l’àmbit professional, estar connectada amb diferents projectes et permet també conèixer i repensar la tasca que fas i poder agafar idees o replantejar-te com estem fent les coses. Al final, estar en contacte amb altres professionals amb projectes d’aquests territoris et dona possibilitats d’anar pensant i evolucionant i reflexionant.

• Hi ha hagut algun projecte o metodologia que us hagi cridat l’atenció?

Marina: Ha sigut interessant poder escoltar alguna xerrada sobre temes que nosaltres, des de Punt de Referència, encara ens estem plantejant com treballar-los. Per exemple, vam estar en un taller que parlava sobre com acompanyar el jovent amb perspectiva LGTBIQA+.

També va ser interessant una xerrada sobre interseccionalitats. Hi ha molts moments de reflexió sobre com treballar la interseccionalitat dins l’equip i amb les persones voluntàries per tal de garantir el millor acompanyament del jovent.

• En què es diferencia el projecte de Punt de Referència de la resta d’iniciatives que heu pogut veure durant el congrés?

Marina: Des de Punt de Referència se li dona molta importància a tot el procés de la formació i l’acompanyament a les persones voluntàries. Jo crec que és un tret força diferencial i singular del nostre programa de mentoria. També destacaria la coordinació del treball en xarxa, entendre la relació de mentoria com un triangle que posa sempre al jovent al centre.

Bàrbara: El tipus de mentoria que nosaltres implementem en els nostres projectes és la mentoria social. Al Congrés ens vàrem trobar que hi ha molt pocs projectes, dintre dels projectes de mentoria internacionals, que fan aquest tipus de mentoria. Per tant, crec que aquesta diferència s’ha de posar sobre la taula. La resta de projectes se centren més en mentoria enfocada a la inserció laboral, sense fer especial incidència en les diferents àrees vitals de les persones mentorades.

A més, a Espanya treballem amb una llei d’estrangeria diferent. Per exemple, la llei d’estrangeria d’Alemanya no demana els requisits per poder aconseguir un permís de treball que es demana a la llei d’estrangeria espanyola. Per tant, aquí sí que hi ha una diferència molt important. Abans de parlar d’inserció laboral hem hagut de fer molts passos previs que tenen a veure amb necessitats bàsiques: parlo de llengua, de formació, de coneixement de la cultura i dels codis culturals, de la situació administrativa, l’habitatge…  Reforcem totes aquestes àrees des dels projectes de mentoria, mitjançant l’equip tècnic i amb el suport del voluntariat.

A part, nosaltres també donem suport a un perfil molt concret de joves. No acompanyem a persones migrants en general, acompanyem a joves que no tenen les famílies al territori i d’unes edats molt concretes. Crec que hi havia pocs projectes que treballin amb perfils tan concrets.

Per tots aquests motius, nosaltres estem en un punt que amb el jovent anem a fer xarxa, anem a fer vincle, ampliem el seu capital social perquè puguin anar a poc a poc garantint accés a oportunitats, una xarxa de suport i que puguin tenir una salut amb un benestar emocional.

Bàrbara Bort,  

tècnica del projecte Acull de Punt de Referència

Marina Montoya,

cap d’àmbit de mentoria de Punt de Referència.

Volem incorporar 100 noves persones mentores abans d’acabar l’estiu per acompanyar al jovent tutelat i extutelat.

Iolanda Fresnillo és sociòloga i activista. Ha treballat com a consultora d’investigació per Médicos Sin Fronteras i Transnational Institute, actualment és directora de polítiques i incidència a Eurodad, la xarxa europea de deute i desenvolupament. En el seu temps lliure aposta pel voluntariat social com a eina per transformar la societat. Durant el 2022, va formar part dels programes de mentoria social de Punt de Referència. En aquesta entrevista comparteix la seva experiència com a mentora d’en Abdu, de 17 anys.

• A Catalunya, cada any 900 joves perden la xarxa de suport en deixar de ser tutelats, una situació que complica la seva transició a l’edat adulta. Per què vas triar la mentoria social com a eina per acompanyar al jovent tutelat i extutelat?

Tot i que coneixia una mica la situació del jovent tutelat i extutelat, és una realitat que m’era bastant llunyana. Vaig pensar que la mentoria era una manera ideal d’apropar-me al context d’aquest jovent, veïns i veïnes nostres que veuen vulnerats els seus drets diàriament, mentre que acompanyava i ajudava un jove concret. La possibilitat de conèixer més de prop la realitat del jovent em va empènyer a triar la mentoria social.

• Com va ser el procés per participar en els programes de punt de Referència?

Va ser molt fàcil, no vaig sentir-me sola en cap moment. Les sessions informatives i el curs van ser molt interessants i útils per acompanyar el jovent. Durant la mentoria, el suport per part de les companyes de Punt de Referència era total i les trobades amb la resta de mentors i mentores van servir per compartir experiències similars. Tot i que al principi no veia clares algunes coses del programa, a mesura que anava passant per les diferents fases, tot encaixava.

• Tota relació requereix esforç quan s’està construint. Com va ser l’inici de la teva relació amb el jove? Va ser fàcil conèixer-vos?

L’inici de la relació va ser complexa perquè ni jo ni el jove teníem massa temps disponible. No obstant, de seguida vam connectar, tot i que la relació no fos tan freqüent. Al principi, vam tenir unes dues primeres trobades per situar-nos i trencar expectatives sobre la relació. Al final, la mentoria va consistir a trobar-nos i parlar.

• Durant el procés vas tenir dubtes? Què et va ajudar a tenir confiança per continuar?

Sí, vaig tenir dubtes durant tot el procés, sorgeixen qüestions que no saps massa bé com abordar. Vaig dubtar si la meva manca de disponibilitat seria un aspecte negatiu durant la mentoria, però sempre he tingut el suport de la Marina, la tècnica de Punt de Referència que m’acompanyava.

La Marina em va assegurar que, per poc que fes, estava bé. Em va ajudar a tenir confiança per continuar i ser constant, i gràcies a això he pogut crear un vincle amb el jove.

• Un 65% del jovent valora els programes de mentoria com una empenta per emancipar-se. Quin impacte creus que té la mentoria en el jovent? 

Potser aquesta pregunta l’hauria de respondre el jovent, però crec que els hi dona confiança i seguretat per tirar endavant. Tenen la sensació que no estan sols, saben que si tenen un problema, hi ha algú a qui recórrer. No crec que sigui una qüestió d’eines concretes, més aviat és la confiança i seguretat el que ajuda als joves a emancipar-se.

• Quan parlem d’impacte sempre parlem del jovent, però quin paper juga la mentoria per a les persones mentores?

Per mi la mentoria ha sigut un viatge i un procés de creixement brutal, crec que ha tingut més impacte en mi que en el jove. M’ha servit per ser més conscient dels meus privilegis, i sobretot dels obstacles i dificultats del jovent. En el nostre sistema, un somni tan senzill com jugar a futbol pot ser una gran dificultat pel jovent.

Durant la mentoria vaig poder desenvolupar eines i estratègies perquè el jove agafés confiança en mi però respectant els límits. En alguns moments, va ser un patiment per les dificultats del jove, però sempre vaig estar present.

• Punt de Referència està buscant incorporar 100 persones mentores abans de l’estiu. Voldries enviar algun missatge per a les persones que estan dubtant en si fer mentoria?

A les persones que esteu dubtant, us animo a fer mentoria. Jo tenia dubtes perquè no sabia si tindria prou temps per fer costat al jove, però el poc temps disponible, era útil, interessant i molt reconfortant. Crec que hem crescut els dos molt, i ara tinc una relació d’amistat molt bonica amb el jove.

La realitat del jovent està al nostre voltant, i el voluntariat és una oportunitat d’or per poder conèixer-la de primera mà i, a la vegada ser útil. La mentoria social és útil tant per tu com pel jove a qui acompanyes.

Parlem amb Tere Rodríguez, educadora del pis assistit Fent Camí.

Per Marta Bach

• Amb quina paraula definires el projecte de pisos assistits?

Sempre dic que l’important és “ser-hi”.

• Explica què és un pis assistit?

Els pisos assistits són projectes socioeducatius situats en blocs d’edificis de la ciutat que acullen a jovent quan surt del sistema de protecció quan compleixen els 18 anys i fins als 21 anys. És un projecte on hi ha una figura educativa que acompanya els processos individuals de les joves i, a la vegada, genera espais relacionals de grup per treballar la convivència i també, a escala individual, promoure l’autonomia de cadascuna en el seu camí cap a l’emancipació.  

• A Punt de Referència quants pisos assistits disposeu i quants joves acolliu?

Disposem de tres pisos assistits mixtes: Fent Camí i Trampolí, a la ciutat de Barcelona, i Horitzó a l’Hospitalet del Llobregat. En ells hi conviuen 12 joves, cadascuna amb la seva realitat i la seva “motxilla personal” que treballem intensament.

• I quina és la realitat d’aquest jovent? Com viuen aquesta oportunitat?

La realitat és que són nois i noies que no tenen referents adults positius al territori i, per tant, han d’emancipar-se sense una xarxa de suport emocional que els ajudi en temes del dia a dia. No tenen suport a cap nivell amb tot el que això comporta.

Cal diferenciar que les joves migrants acostumen a mantenir el vincle amb les seves famílies al país d’origen. Moltes d’elles han emprès el viatge motivades per un desig d’ajudar la seva família i, fins tot, algunes han estat empeses a fer-ho. En canvi, la realitat de les persones nascudes aquí pot ser diversa: acostumen a tenir uns referents poc estables i, segurament, han tingut vivències negatives que els condicionen el seu present i el seu futur.

Vull destacar que un pis assistit no és només disposar d’un habitatge, sinó també comptar amb el suport educatiu i del grup. També és cert que hi ha joves que només prioritzen la necessitat de tenir un sostre per no haver de viure al carrer.

•  Quin factor diferencial hi ha en els pisos assistits de Punt que no té una altra entitat?

Sempre volem que se sentin com a casa. Jo no els dic mai: seràs al pis? Sinó: seràs a casa? Aquesta cura dels detalls és important. Sobretot quan arriben al projecte estem molt atentes en què trobin el seu espai i se sentin acollides. Generar un caliu, una paraula que m’agrada i em representa molt. Perquè el caliu ha de ser real, tangible. Que ells i elles ho sentin. El pis assistit no ha de ser un lloc de pas. Per això, cal ser-hi.

• Quina és la feina d’una educadora dels pisos assistits?

Moltes de les joves venen de centres d’acollida o CRAES on hi conviuen moltes persones. El fet d’entrar en un pis com el nostre, primer, les fa sentir soles perquè és un canvi molt gran. Passen d’estar 24 hores acompanyades amb educadores i gent, a estar en un pis ja com un adult, amb els teus horaris, rutines i responsabilitats. Per això, la primera etapa, quan arriben, és molt important que l’educadora estigui atenta, que escolti el que la jove té a dir i pugui acompanyar-la, endreçar el que ella vol i, sobretot, cap a on vol dirigir la seva vida. Qui decideix és la jove i l’educadora està al costat. Al llarg de l’estada de les joves al pis (dels 18 als 21 anys, és a dir 3 anys) plantegem els objectius de treball per tal que es formin i puguin accedir al món laboral amb les màximes garanties. Aquest camí no és gens fàcil i les persones tenen alts i baixos que hem de sostenir perquè puguin tirar endavant amb els seus projectes vitals de manera autònoma.

• Quines competències i habilitats treballeu amb el jovent?

El nostre objectiu principal és que tinguin una estabilitat emocional perquè sense això és inviable poder afrontar els reptes del dia a dia. La salut emocional és un dels pilars que treballem més intensament. Volem que les joves que surtin dels pisos siguin ciutadanes de ple dret. Per això, promovem que tinguin una formació, una xarxa comunitària i les habilitats personals per poder sortir-se’n.

• Portes 16 anys treballant amb el col·lectiu de joves extutelats, quines diferències veus respecte el passat. En què ha canviat la seva realitat? Per bé o per pitjor?

En el passat, el punt de partida de les joves era molt similar. Arribaven mogudes per un afany de millora personal i de les seves famílies. Però, el camí administrativament era molt més difícil. Abans no s’apostava tant per la formació reglada, que és la que els permetrà tenir més oportunitats, i s’optava directament per la inserció en el mercat laboral. Per tant, els itineraris dins dels pisos assistits eren molt més curts. Ara, per contra, els perfils del jovent que entra als pisos és molt més ampli i variat, i això exigeix un esforç més intens per tal d’atendre les realitats diferenciades de cadascun. Des de Punt apostem per unes formacions de  llarga durada per generar més oportunitats i treballar la part emocional perquè així tinguin el màxim de recursos personals. L’acompanyament intens i allargat amb el temps permet generar una relació amb un vincle que facilita decididament el procés cap a l’emancipació.

• Les dificultats d’accés al mercat de l’habitatge del col·lectiu migrant i jovent extutelat condiciona el seu futur?

Totalment. No és que hi hagi dificultats, sinó gairebé es pot dir que és un territori vedat, una missió impossible. Per a una persona jove, llogar un pis implica destinar el 85,4% del seu salari. Per un jove extutelat a part de la barrera econòmica, s’afegeixen dificultats com el racisme. Com a societat cal abordar aquest tema de manera urgent! No només per al col·lectiu de jovent extutelat, sinó per a tota una generació.  És indecent que per una habitació rellogada a Barcelona o l’àrea metropolitana es paguin 400 € o més!

• Què t’ha aportat personalment aquesta feina?

Per a mi és un luxe poder estar al costat de persones que t’obren el cor i comparteixen amb tu les seves inquietuds, pors, somnis i desitjos de futur… I que et deixen entrar-hi, ser-hi! Estar atenta a tots els moments, saber el què els hi passa… Per a mi tenir cura de les relacions és el més important!

•  Si haguessis de quedar-te amb un record o explicar una anècdota d’aquests anys…

Hi ha gent que han passat per Punt que formen part de la meva família. Veure que se’n surten és gratificant. Tenen fills, parella, un sostre i uns somnis complerts. Recordo, que em van convidar a una boda al Marroc i va ser un regal. Em vaig sentir acollida com una més de la seva família.