Ha arribat el dia del tercer Berenar a Punt. Aquesta vegada parlarem sobre adolescents migrants no acompanyats amb Ester Cabanes, directora de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), Daniel Ibarz (director de la Fundació Bayt al-Thaqafa i mentor al projecte Referents), Sònia Pau (periodista i activista social), Eduard Pallejà (director de la Fundació Agbar), Pilar Trenchs (sòcia de l’entitat), Carmen Netzel i Isidre Carbonell (membres de la Junta Directiva), Rita Grané i Laura Terradas, directora i coordinadora de projectes de Punt de Referència, respectivament.
Què us passa pel cap quan penseu en el jovent migrat no acompanyat? El debat s’ha iniciat amb una ronda de presentacions en la qual cada persona ha contestat aquesta pregunta. A l’Eduard li ve al cap el cúmul de sentiments que han de tenir aquestes persones pel fet d’haver de marxar d’un lloc per arribar en un altre de desconegut i haver-ho de fer sols. La resta de persones hi estan d’acord: parlem d’un col·lectiu que pateix la soledat i que, a sobre, se sent estigmatitzat en el país d’arribada. La Sònia, coneixedora del pes dels mitjans de comunicació en la construcció d’estigmes, remarca la importància de l’ús del llenguatge i explica que les entitats estan tenint un pes en el canvi dels termes i el discurs públic. Sumada a la soledat i a l’estigma, en Daniel observa una desconfiança d’aquests joves cap al sistema, malgrat entre ells i elles percep molta fraternitat.
Aquestes són les característiques que observem de manera més fàcil entre el col·lectiu, però entrant en profunditat trobem uns joves de realitat molt més complexa i diversa. L’Isidre apunta que dins del col·lectiu d’adolescents que han migrat sols hi ha persones amb situacions molt diverses i personalitats molt diferents, però quan arriben aquí topen amb la burocràcia que els posa tots sobre un mateix pla i els homogeinitza. La Laura explica que el col·lectiu d’adolescents migrants no acompanyat són joves per sobre de tot, però el context és molt més exigent per a elles i ells que per a la majoria de joves. L’Isidre hi està d’acord i pensa que el fet de posar-los a tots sota una sola etiqueta ens fa tenir una percepció errònia d’aquestes persones. Diu que ens és fàcil imaginar-nos un perfil de jove que no pot comptar amb la família en el seu país d’origen i amb unes característiques molt concretes, però la realitat és que trobem molts joves que provenen d’un entorn familiar sa, que han rebut l’estima i el suport familiar al seu país d’origen, i opina que sovint la realitat és que a alguns els fem malbé quan arriben aquí. L’Ester hi està d’acord. Però, què és el que es pot millorar un cop arriben per evitar aquesta situació?
D’esquerra a dreta: Ester Cabanes, Sònia Pau i Isidre Carbonell. Daniel Ibarz, Pilar Trenchs, Eduard Pallejà i Rita Grané.
Proposem solucions als punts dèbils de l’acollida.
L’Eduard i la Pilar expressen la seva preocupació pel futur. Com podrem atendre les arribades que es preveuen d’una forma planificada? Com podem afrontar aquest repte de ciutat i de país sense haver de recórrer als recursos d’emergència?
l’Isidre es mostra pessimista perquè creu que ens trobem en un conflicte de tempos. Per a poder acompanyar un/a persona jove com a mínim es necessitarien 3 anys, mentre que l’emergència de l’administració ho fa incompatible. El volum d’arribades previstes continua sent molt elevat i l’administració sotmet a les entitats a sostenir-les.
Què es demana a la DGAIA, a les entitats i a la ciutadania?
La Laura comparteix una reflexió que li va semblar interessant d’un projecte europeu en el qual Punt de Referència participa: comenta que altres països estan repensant la mirada de l’atenció al jovent de manera que se’ls atengui assegurant que se’ls respecten els seus drets, una mirada que implicaria donar-los accés a molts més serveis. En aquest sentit la Rita reclamaria que més enllà de l’habitatge d’emergència, es comencin a coordinar l’educació i la sanitat, dos dels serveis més importants haurien d’estar preparats per a atendre al jovent. La Laura explica que el jovent que arriba amb 18 anys i no ha cursat l’ESO s’han trobat sense els punts necessaris per accedir als cursos de post-obligatori, per tant no tenen accés a la formació normalitzada. En aquest reclam d’una major coordinació dels serveis públics l’Ester explica com en els darrers anys la DGAIA s’ha trobat per primera vegada amb directius/es d’altres conselleries, un fet que mostra l’interès creixent per coordinar-se entre totes les àrees. Tot i això, diu, queda feina per fer.
Quins canvis més podrien ajudar en una millor acollida? En Daniel (amb l’aprovació de la resta de la taula) proposaria un debat per replantejar la llei d’estrangeria, una llei que posa molts pals a les rodes al jovent migrat. Les entitats també demanarien més recursos que els permetin treballar d’una manera responsable amb la trajectòria d’emancipació del jovent, també passats els 18 anys d’edat. L’Eduard afegeix al debat que s’hauria de millorar la implicació dels municipis. Per la seva experiència prèvia com a alcalde de Rubí explica com als Ajuntaments els costa tirar endavant els plans d’acollida de joves (i com a exemple, lamenta el recent rebuig contra l’obertura del centre de menors al seu poble). Per tancar el debat, la Carmen recorda també la importància de prendre responsabilitat com a ciutadans i ciutadanes per acompanyar aquests joves.
Així tancàvem una tarda on hem pogut compartir un debat molt interessant, escoltar noves veus i entendre diverses opinions referent al jovent al qui atenem. Després d’aquestes 3 primeres edicions valorem molt positivament els debats que ha permès el Berenar a Punt. L’espai tornarà el mes de setembre amb noves temàtiques i persones convidades. Us mantindrem informats/des!
