OPINIÓ: La nostra teoria de l’amor / Això no és Suècia
Juanjo Ortega
membre de la junta directiva de Punt de Referència i coordinador de campanyes i captació de fons a l’Obra Social Sant Joan de Déu.
Possiblement, els suecs són, o han estat, la societat humana més antinatural. Els humans som socials per naturalesa. Però també som culturals, i la cultura evoluciona i amb ella canviem. La tribu era, en els temps més remots, el nucli de la vida. Tot passava en i amb la tribu: la cacera, la vida, les relacions interpersonals… Amb l’agricultura i la ramaderia, les societats s’atomitzen i els nuclis familiars van prenent força, tot i que perduren espais d’intensa vida social: els pobles, les parròquies, els mercats… Les revolucions industrials empenyen molta gent a les ciutats, els habitatges es redueixen i les famílies es limiten a pares i fills. No obstant, les tradicions i la necessitat de suport mutu encara mantenen fermes les relacions entre dues i tres generacions, i l’emergent cultura del lleure fomenta espais socialitzadors. Però arriba una triada que ho canvia tot: la societat del benestar, que trenca els lligams d’interdependència entre individus; el valor de l’individualisme; i internet, que et permet viure reclòs a casa.
Tornem als suecs. Als anys 70 es consideraven una societat tan avançada que van optar per prescindir del grup o, el que és el mateix, de les relacions entre individus. El seu model cultural va promoure l’individualisme fins a l’extrem i les autoritats sueques van promoure avançadíssims programes socials que permetien que qualsevol persona pogués viure de manera autònoma gràcies al suport de l’Estat. Així, es trencaven els seculars lligams familiars i grupals. Suècia es declarava la societat més avançada del món sent, alhora, la més antisocial. La conseqüència més dramàtica és que milers de suecs moren en la més extrema soledat i ningú no els troba a faltar. Ni els seus hereus. El fenomen està magistralment explicat a la pel·lícula “La teoria sueca de l’amor” (2015), d’Erik Gandini.
L’individualisme sempre ha estat una reivindicació de rics. Els valors d’una societat són el millor reflex de la seva idiosincràsia. A Europa tenim les necessitats bàsiques ben resoltes: per menjar anem al súper i el gran dilema al qual ens afrontem és què triar; si estem malalts anem al metge de la sanitat pública i l’inconvenient a superar és una cua o una llista d’espera; per desplaçar-nos podem triar entre el cotxe particular, la bicicleta privada o la pública, l’autobús que passa molt sovint, el metro, el taxi, l’avió… Resoltes amb escreix aquestes necessitats bàsiques, en provoquem de noves, com la necessitat d’autoconeixement i introspecció o la independència individual. En aquest paradigma cultural, neix la demanda del dret a la soledat.
Als antípodes culturals, atia , entre les moltes definicions de pobresa es contempla el no disposar d’una comunitat de suport. En els països pobres la comunitat t’ajuda a cobrir les necessitats vitals. Per això, quan un gambià o un senegalès parlen de la família no es refereixen només als germans i als pares, també hi té cabuda pràcticament qualsevol persona del poblat o del territori, amb qui els lliga un grau de parentiu inimaginable per a un occidental. I per això, quan migren i arriben a un país europeu i comencen a guanyar els primers diners, no dubten gens en enviar una part a la seva família i coneguts. Ajudar-se mútuament és un dels fonaments en la seva moral. Saben que la soledat és la pitjor desgràcia que por patir una persona. Els hi va la vida. La necessitat social està per sobre de tota la resta de necessitats bàsiques –la salut, el menjar, l’habitatge-, que en depenen d’ella. La soledat mai és desitjada.
A Occident, en canvi, al mateix temps que la soledat volguda es valora com una opció, la no desitjada creix com una bola de neu i és la gran pandèmia de les societats que s’autodenominen avançades. 30 milions d’europeus diuen sentir-se sols. I no tots són persones grans, com prodríem pensar. A casa nostra, un 25% del jovent també senten que pateixen soledat. La soledat camina de la mà de l’exclusió social, retro-alimentant-se mútuament. Relacionar-se és una necessitat psicològica i, no tenir la possibilitat de fer-ho, ens condemna a problemes de salut mental i física. Està demostrat que la soledat escurça l’esperança de vida. Per aquest motiu, des de l’Associació Punt de Referència hem llençat un comunicat per incorporar el Dret a sentir-se acompanyat i recolzat en la Declaració Internacional dels Drets Humans i acabar amb la soledat no desitjada.
Contra la soledat ningú n’està vacunat, però les eines de prevenció existeixen. La més radical és un canvi cultural o, el que és el mateix, avançar cap al nostre passat cultural: apropar-nos al Senegal i allunyar-nos de Suècia.
A Punt de Referència treballem amb jovent ex-tutelat que, en complir la majoria d’edat, han sortit dels sistemes de protecció de menors per iniciar la vida com a adults suposadament autònoms. Molts d’ells són migrants i la gran majoria provenen del Magreb i dels països de l’Àfrica Occidental. Són joves, viuen en situació de pobresa i s’afronten a un xoc cultural enorme. Des de l’entitat, els oferim un suport integral: els ajudem en la quimera de trobar habitatge, els acompanyem en els seus anhels professionals, els motivem perquè segueixin formant-se i els ajudem a superar totes les traves burocràtiques per regularitzar la seva situació. A banda d’aquests problemes pràctics, sobretot, se senten sols. I la soledat, quan ets jove, és encara pitjor, ja que et trobes en el moment de la vida en el que les relacions socials adquireixen la màxima importància pel propi creixement personal i benestar emocional. Per això, el programa de suport principal que els oferim és l’acompanyament per part d’una persona voluntària, que ho fa des de la solidaritat i a través de l’afecte.
L’escriptora i poetessa nicaragüenca Gioconda Belli deia que la solidaritat és la tendresa dels pobles. Per això, a Punt de Referència creiem que l’acompanyament emocional és la millor manera d’exercir la nostra solidaritat vers aquests jovent que es troba en una situació de risc social. I també ho fem des de la reivindicació del dret a l’acompanyament afectiu. Ningú hauria de sentir-se sol: ni una àvia sueca de 80 anys ni un jove migrant marroquí de 18 ni el nostre veí del replà, del qual no sabem ni el nom. Aquest és el principal xoc cultural que impacta a molts dels migrants que arriben a casa nostra.
Cal reivindicar el dret a l’acompanyament afectiu, ja que l’amor és la millor vacuna contra la soledat. Si més no, aquesta és la teoria de Punt de Referència i la reivindiquem exercint-la. Perquè, com diu la sèrie de TV3, això no és Suècia.